M'arromangue i vaig!

Donuetes de dol, Manola Roig


No pense fer cas mai més de ningú. La meua veïna, Juani, la mala pècora, vinga dir, que estos del partit popular ho arreglaran tot, que mira què han fet amb el melonar de Suniets i l’home que mai havien tingut un gallet, i jo vaig i m’ho crec. Fava, i fava i fava!!! Si de treballar ningú es fa ric, i els rics sempre ens foten. Això deia ma iaio, republicà i boig, que, clar, també obligà la dona a casar-se amb ell el dia que li va eixir al davant amb una faca....que ja no saps a qui creure, ni de qui fiar-te. 
De les filles tampoc, que aquella insistia en què li ferem cas a l’amic -ara li diuen amic- del banc -Bankia li diuen-, que els quatre durets de l’herència de la mare creixerien, i faríem un viatge, i canviaríem el cotxe, i pintaríem dalt...una bona merda! -li dic, jo-. M’he quedat “compuesta i sin novio”, no sé quin rotllo d’unes coses preferents, i au! l’amic de la meua filla diu que no pot tornar-me els 6.000 eurets. Nyas, coca, ni cotxe, ni pintura ni diners...Ai, si ma iaia alçara el cap, m’unflaria a sabatades! Figa, que no veus que els bancs enganyen i els rics, roben?
La millor la meua cunyada, Mari, queda’t tu a la mare -li diuen sogra-, estàs en casa, dóna poca faena i amb la seua pensió podeu acabar de passar, amb la carrera de la xica i el casament del xic, i la malaltia d’Andreu...clar, sí, sí, Si! poca faena! Ai, mare quin empastre. Té demència, no para de xarrar i donar la murga, va amunt i avall, i damunt a punt està de perdre ella, la pensió, el meu home la paga, i jo la salut i la paciència.
Però açò s’ha acabat, ara la meua filla que volia ser periodista, anirà al carrer, tanquen la televisió valenciana perquè s’han gastat tots el diners en els amics d’uns i d’altres, i vinga donar-li diners al Papa i al del bigot - això diuen en la plaça- i la meua xiqueta no podrà treballar! 
Que sí, que s’ha acabat! Diu, Empar, la del bar que des d’ahir que per tallar-se el cabell i per morir-se, també cobraran més, que és un impost de luxe, i n’hi ha més IVA.  Morir-se un luxe?  Què algú ho pot evitar? Pep, el carter, m’explicà que l’església no paga contribució, sé ben cert que el riquet de mitja capa veí de ma tia, tenia diners negres i ara els ha tret perquè no havia de pagar impost; i jo, pobra desgraciada, pague, fins i tot, les multes del carret de la compra!
Creiu-vos el que dic, s’ha acabat! Des d’ara mateix canvie d’actitud i d’amigues, i com quan netege les persianes un dia de ponent, plantaré carà i m’arromangaré. Diré el que voldré, tallaré les targetes de crèdit -que d’això no cobren IVA-, m’amagaré en casa els pocs diners que encara no m’han robat -el banc, o el ministre- i enviaré a la merda a la meua veïna, la del melonar del PP! Ah, i esta nit de manifestació. Hui m’arromangue, però no faré sopar.