 |
| Inauguració de l'Exposició Homenatge a Miquel Guillem, foto Vicent Ferri |
En record de Miquel Guillem: amor, amistad, generositat
Crec que estareu d’acord amb mi si dic que l’acte d’esta nit és molt més que la inauguració d’una exposició o a un acte d’homentage a un artista lligat a Sueca, crec que el que ens reuneix ací esta nit respon a el que sentíem, al que encara sentim per Miquel, però també per Conxeta, i al que Miquel i Conxeta ens han oferit des de fa molts anys: amor, amistat, generositat. Dels projectes, de l’entusiasme, del treball i de la vàlua humana i artística del pintor parla la pròpia exposició.
Jo us vull parlar d’algunes coses que fins ara han sigut privades. El 12 de juny del 2009 un bon grup de persones que teníem com a lligam l’amistat amb Conxeta i Miquel, vam rebre el mateix correu electrònic.
“Del 29 de septiembre de 2008 al 15 de junio de 2009.
Desde la otra parte de la que ya estoy volviendo:
Aunque persisten los problemas visuales y la confusión reina en mi visión
binocular, me estoy haciendo el ánimo y voy a iniciar una nueva etapa en mi
vida. El mareo y los dolores de cabeza remitieron hace algún tiempo y esta situación
me predispone a enfrentarme de nuevo, con un cierto ánimo, a mi vida laboral
universitaria.
He sufrido mucho durante estos meses de convalecencia, pero tu ayuda ha sido
esencial en mi recuperación tanto física como anímica. Con tu presencia me he
sentido acompañado en los momentos más difíciles y durante tus ausencias he
rememorado nuestra amistad llenando de fantásticos recuerdos y de maravillosos
proyectos, el vacío y largo reposo inmovilizado.
Tengo la inmensa fortuna de poder enviar este mismo escrito a muchas
personas-amigos y amigas. Algunos estáis cerca, otros lejos y algunos otros
muy, muy lejos. Dudo entre escribir en plural o en singular porque todos habéis
sido cómplices míos. Conmigo habéis compartido mi humillación. He sentido
vuestro amor por mí y no he evitado manifestar mi sentimiento por ti, cuando he
estado en momentos de sutil sensibilidad.
Hemos reído, llorado, hablado, comido y escuchado música, hemos hecho proyectos
y muchas veces el vino nos ha ayudado. Con ese impulso he intentado mantener la llama encendida de un trabajo universitario, he compartido la ilusión en mi
nuevo proyecto artístico, he tejido hilo, fotografiado, me he autorretratado,
he meditado, dibujado, respirado, hasta incluso pienso que en alguna ocasión
he rezado.
Solo me queda decir que te quiero.”
 |
| Miquel Guillem per a Rosa Roig |
Després, rebérem el dia del nostre aniversari la visita dels amics i un regal de Miquel que tenia la bellesa del que ens havia trasmés amb les seues paraules. I vam descobrir per quina raó en alguna de les visites que els féiem, ens havien preguntat una cosa tan extranya com el dia del nostre aniversari. Aquell regal, d’amistat, d’agraïment, és el regal que ara compartim amb vosaltres.
 |
| Per a Miquel Guillem de Manola Roig
I és un regal que hui li hem pogut tornar a Miquel, el dia del seu aniversari, perquè una xarxa de voluntats, unes ments generoses, un grapat de bons amics, l’amor de Conxa i les complicitats anònimes ens ho han permés. ( En el meu cas, el que hi ha penjat a l'exposició és la resposta al correu de Miquel i que també vaig penjar ací, acompanyat d'una imatge de la meua germana Manola Roig)
|
Amor, generositat, amistat...i records, perquè hui com fem en tots els aniversaris toca recordar i dir-li una vegada més a Miquel, que nosaltres també l’estimem. Així, usant el present, que és intemporal. Coses dels verbs.
 |
| Bust de Miquel Guillem, Rosa Roig, Vicent Ferri, Miquel Llacer |
Les persones que hem coordinat l’exposició en Sueca, volem que participeu activament en l’homenatge que li fem a Miquel. Com, us preguntareu? Fàcil. Recupereu algun dels records que teniu de Miquel, i mentre ho féu enceneu alguna de les animetes que hi ha ací i deixeu-les en terra, i omplirem de llum i records la sala.
Comence jo, que a més a més, ho puc fer en veu alta. Mireu, durant molts anys vaig anar des del carrer la Punta al carrer Molí, a ca ma iaia, pel carrer València, i moltes voltes em creuava amb una parella que sempre em cridava l’atenció. Resultaven estranys als meus ulls perquè sempre anaven un al costat de l’altre, es miraven als ulls i sempre anaven agarrats de la ma. Era una imatge, per a mi, insòlita. Eren Conxa i Miquel. Quan els vaig conéixer, uns quants anys més tard, vaig comprendre que el que em cridava l’atenció era que no podien amagar el seu amor, perquè com sempre em deia Sunsión, la mare de Miquel “L’amor i la tos, no es poden amagar”.
Aquella imatge ha quedat gravada en la meua memòria, i és així com encara els veig, també hui, també ara.
Comentaris
Vaig gaudir molt de la presentació, de les vostres intervencions, del cor, de la música i de l'ambient que vau crear per a l'ocasió. Ja ho deia Kavafis: "Cal aprendre dels que saben".
Una abraçada afectuosa!
Emili
Publica un comentari a l'entrada