Contra la violència de gènere: (I) Dones ferides, espècies úniques

Una xiqueta feliç a qui ningú ha obligat a deixar de ser xiqueta

“Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”El Petit Príncep. Antoine de Saint-Exupéry


A Madagascar, un lloc remot, de nom exòtic i harmoniós, podem trobar tres famílies d'ocells úniques al món i sis espècies d'arbres baobab. Sí, aquells arbres esplendorosos, quasi humans, que coneixem per aquella història trista i única que Saint-Exupéry ens conta l’any 1943. En general, podríem estar d’acord amb el petit Príncep i canviar els nostres ulls pel nostre cor. Però, no serà hui, ni serà ara. Perquè volem que obriu els ulls, i les orelles i després volem que useu les mans, i les boques i els dits i tot el que se us ocorrega per fer córrer la història que us contarem. Una història de Madagascar, que ni és exòtica, ni única, ni és tan popular com els arbres rars, i els prínceps menuts. És una història repetida, una i mil vegades. És la història de milions de xiquetes africanes a qui vénen joves, les prenyen, i després les deixen parir sense que el seu cos puga i quan el fetus mor al seu interior, perquè no troba eixida d’aquella criatura venuda i violentada, li provoca una ferida única. I les deixen encara més soles i abandonades. Venudes, violades, prenyades, necrosades, expulsades de la maternitat per a sempre i, per això mateix,  repudiades i abandonades, amb 11 o 12 anys. Ho conta Almudena Grandes en l’article La herida innombrable, llegiu-lo amb els ulls, que segur que us travessa el cor.  

Una mujer que no vale para tener hijos no sirve para nada. Una mujer que expulsa orina sin control por la vagina está incapacitada para mantener relaciones sexuales, y tampoco puede trabajar, integrarse de ningún modo en la sociedad. A una mujer que, antes de llegar a ser una mujer, ha soportado ya toda esta cadena de calamidades, sólo le queda la opción de vagar por los caminos, vivir de la limosna que obtenga mendigando y buscar un hueco donde cobijarse en un mercado, el único lugar en el que un charco en el suelo no señala en público su infamia y la espesura de los olores fuertes le permite pasar desapercibida. Y así un día, y otro, y otro más, para millones de niñas, de mujeres africanas

I si penseu que el que es fa amb les criatures no té nom, si penseu que no és possible tanta crueldat, ni tan mala fel, si us sorprén que la pobresa i els prejudicis puguen ser tan devastadors per a les dones, si, per un segon, heu dubtat de la necessitat de defensar els drets de les dones en el nostre món, us contaré encara una altra història. Traslladem-nos ara a l’Índia, a la del Taj Majal, rar, únic, fet per amor a una dona. Molt propet, Vrindavan, on 15.000 dones que han perdut l’amor i el respecte arroseguen les seus vides, penes. I, quan moren, els seus cadàvers vestits amb bosses de plàstic, reposen en el fem.

L’any 1987 es va prohibir la pràctica del “sati” una antiga tradició hinduista segons la qual la dona, en un acte d’amor suprem, es llançava, viva, a la pira funerària de l’home. Es canvià aquell “sacrifici ritual” per l’obligació de mantindre el dol de per vida, reprimir qualsevol desig i necessitat.  La gent fuig de les viudes perquè les consideren culpables de la mort de l’home. Pobresa, religió, interessos creats -per quedar-se amb les herències-marginalitat. Les van traure de la pira funerària per abocar-les a la pobresa extrema, a la mendicitat. Les nostres protagonistes són viudes, aproximadament uns 33 milions de dones, mortes en vida que es mouen silenciosament pels carrers. I ningú les veu.