Vés al contingut principal

De passeig pel Camí de Sant Jaume


Per Roncesvalles. Foto Vicent Ferri

Fa poc hem tornat de fer una de les rutes del Camí de Sant Jaume, amb un viatge organitzat per Esplai Viatges, era el camí des de Roncesvalles a Los Arcos, passant per Zubiri, Cizur Menor, Puente de la Reina, Lizarra i Santa Maria d’Eunate. Uns 120 quilòmetres a peu, per a qui els ha fet tots, que no he sigut jo. Com ens va dir el primer dia el guia, una autèntica “mare” de muntanya i camí, Pere Peiró, el camí cadascú se l’agarra com vol i jo me l’he pres amb molta calma, com un passeig.  

És la primera experiència de viatge organitzat en què participe i amb autobús, un Bussines Clas que incloïa, excepte wifi i perxa de “bolso”, de tot. I el millor de tot, la professionalitat, la innocència i la companyia d’un joveníssim conductor, Ivan. Ell no va fer el camí, però ens ha permés a nosaltres fer-lo com un passeig, com una penitència, com un repte, una crida o una promesa, perquè cadascú se l’ha prés com millor li ha paregut. La meua ànima lliure de pecats, després de la suada-purificació de la Cima del Perdón, ha conviscut amb les manies, les conviccions, els silencis i els suspirs d’un grup dispers de companyes i companys que esperaven la frescoreta de Navarra i trobaren, en arribar, els 37 graus del camí cap a l’infern. I amb la calor, inesperada, seca i sufocant, el paraigües, expert, la serenitat i els bons consells d’un expert caminant, Vicente de “Wichita”, l’altra gran “mare” del camí.
Rius prop del camí. Foto Vicent Ferri

En la boca de totes i tots els caminants una consigna repetida, més per uns que per altres si he de ser justa, però una consigna al cap i a la fi. Un “Ai”, repetit, convertit en expiació de dolor, o en suspir, del cos o de l’ànima, sentit i viscut. Exclamació de descans, de satisfacció, de súplica, d’alleugeriment, d’incertesa. En valencià i en castellà. El camí cura perquè és paraula i orelles atentes, pura linealitat. No és Déu, és la companyia. Pas a pas, mostrem més del que volem, el que som, a qui no coneixem prou i a qui coneixem massa, i sua com nosaltres. El camí és temps i horitzó, i pujades i una cançó, com un crit, per poder acabar. Però també és suc acabat de fer, de taronges impossibles i autèntiques.
En la Cima del Perdon. Foto Vicent Ferri

El camí és objectiu comú i conegut. I entre els i les que caminem paciència, novetat, inseguretats, la discreció, l’amabilitat, la broma, la voluntat i la desorientació. El camí  és intercanvi, és canvi de ritme, del nostre ritme al ritme de l’altre, de l’altra. I també són les històries dels pobles del camí, freixe o estel, i de les dones d’aigua, les “Laimies” i els senyors del bosc, els “Basajaun”, o de la Flor del sol, que ens conta el guia Juan Goñi, el que té el somriure únic de qui viu en el bosc i entre llegendes. 

Camí de Sant Jaume. Foto Vicent Ferri


Si podeu féu passeig o camí, però féu-lo. Si busquem la màgia de la pedra en cada fita, com m’ensenyaren elles, sabrem que el que ens enganxa no és el camí, sinó les persones que l’usem. Oblidareu ofenses majors i menors. Trobareu cares d’extrema felicitat, confiança, i també bambolles als peus. Vos sorprendrà la tendresa, la innocència i  la mètodica felicitat d’un somni cumplit. I la mort i la vida fent trena i pas. Pas i pedra. Pedra i camí. I amb la pols, l’olor de cossos cansats però satisfets, la música, els animals, les rondalles, l’esperança i un rastre de felicitat. Ah, i una bona cervesa fresca com saben servir en Navarra. Amigues, amics, bon camí!

Entrades populars d'aquest blog

Esperant Nosaltres, les escriptores.Valencianes en el temps.

“Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones.” Mª Àngels Cabré, Leer y escribir en femenino
Les dones escriuen de tot. D’elles mateixa, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegiren totes i tots. Però sembla que no és suficient perquè, segons denuncia Laura Freixas, en l’informe que publica l’associació Clàsicas y Modernas (Asociación para la igualdad de géner en la cultura) el territori de la literatura és quasi un monopoli dels hòmens. Les xifres, contundents i lamentables, sobre la presència de les dones ens mostra una situació ben trista. La xifra sobre la presència de només un 20% de dones enfront del 80%, només pot ser acollida amb preocupació, una xifra que baixa fins un 10% si ens fixem en el ressó en premsa de les obres escrites per dones. Les dades de la desigualtat per a tot l’estat han estat denunciades per AMIT ( Associació…

La mirada de les dones i les Magues de Gener

Una persona a qui estime i que m’estima, comentant-me la Cavalcada de les Magues de Gener de diumenge passat, destacà d’entre els mil i un detalls de la passejada, la mirada de les dones, la felicitat en la mirada de les dones. Vull creure que era l’alegria en comprovar que el carrer sí que és lloc de dones; la felicitat per respirar un poc de solidaritat de companys, companyes; el sentiment que és possible que les coses canvien, que la imatge de les dones no siga la que sempre ens mostren; que les dones podem ser protagonistes sense que s’òbriga la terra i els fonaments, de la dreta i de l’esquerra, es clivellen; que tenim vida més enllà del que els contes i les mentides del patriarcat ens aboquen damunt; que la nostra paraula, paraula de dona, mereix ser escoltada.
Les dones estem preparades per guanyar el carrer, per mostrar com sóm, per explicar-nos sempre en veu alta i clara, la societat sembla que també està preparada per donar suport al que els volem dir. Els que l’any passat t…

Exposició Nosaltres, les escriptores a la Diputació de València, celebrem el 8 de Març

Comencem la setmana de celebracions amb la inauguració de l'Exposició de la Fundació FULL i la Generalitat Valenciana, de la qual som comissàries Manola Roig i Rosa Roig. Serà a les 19:00h en la Diputació de València, organitzada per la Diputada d'Igualtat. Farem una lectura de textos d'autores des del segle IX, fins ara, acompanyades a la guitarra per Enric Casado.
Des que s'inaugurà en octubre de 2016, l'exposició ha recorregut un bon nombre de ciutats, biblioteques, aules de cultura, i en cadascuna s'han anat afegint  més noms d'escriptores a el llistat inicial de 453. També s'han hagut de fer tres còpies de l'exposició, una de les qual estarà present en totes les Trobades d'Escola Valenciana d'enguany. Queda molt per fer, i les comissàries estem compromeses amb el treball de recuperació i visibilització de les escriptores valencianes i en la seua normalització i incorporació a la vida cultural. Cada dia, perquè el temps de les dones és c…