De passeig pel Camí de Sant Jaume


Per Roncesvalles. Foto Vicent Ferri

Fa poc hem tornat de fer una de les rutes del Camí de Sant Jaume, amb un viatge organitzat per Esplai Viatges, era el camí des de Roncesvalles a Los Arcos, passant per Zubiri, Cizur Menor, Puente de la Reina, Lizarra i Santa Maria d’Eunate. Uns 120 quilòmetres a peu, per a qui els ha fet tots, que no he sigut jo. Com ens va dir el primer dia el guia, una autèntica “mare” de muntanya i camí, Pere Peiró, el camí cadascú se l’agarra com vol i jo me l’he pres amb molta calma, com un passeig.  

És la primera experiència de viatge organitzat en què participe i amb autobús, un Bussines Clas que incloïa, excepte wifi i perxa de “bolso”, de tot. I el millor de tot, la professionalitat, la innocència i la companyia d’un joveníssim conductor, Ivan. Ell no va fer el camí, però ens ha permés a nosaltres fer-lo com un passeig, com una penitència, com un repte, una crida o una promesa, perquè cadascú se l’ha prés com millor li ha paregut. La meua ànima lliure de pecats, després de la suada-purificació de la Cima del Perdón, ha conviscut amb les manies, les conviccions, els silencis i els suspirs d’un grup dispers de companyes i companys que esperaven la frescoreta de Navarra i trobaren, en arribar, els 37 graus del camí cap a l’infern. I amb la calor, inesperada, seca i sufocant, el paraigües, expert, la serenitat i els bons consells d’un expert caminant, Vicente de “Wichita”, l’altra gran “mare” del camí.
Rius prop del camí. Foto Vicent Ferri

En la boca de totes i tots els caminants una consigna repetida, més per uns que per altres si he de ser justa, però una consigna al cap i a la fi. Un “Ai”, repetit, convertit en expiació de dolor, o en suspir, del cos o de l’ànima, sentit i viscut. Exclamació de descans, de satisfacció, de súplica, d’alleugeriment, d’incertesa. En valencià i en castellà. El camí cura perquè és paraula i orelles atentes, pura linealitat. No és Déu, és la companyia. Pas a pas, mostrem més del que volem, el que som, a qui no coneixem prou i a qui coneixem massa, i sua com nosaltres. El camí és temps i horitzó, i pujades i una cançó, com un crit, per poder acabar. Però també és suc acabat de fer, de taronges impossibles i autèntiques.
En la Cima del Perdon. Foto Vicent Ferri

El camí és objectiu comú i conegut. I entre els i les que caminem paciència, novetat, inseguretats, la discreció, l’amabilitat, la broma, la voluntat i la desorientació. El camí  és intercanvi, és canvi de ritme, del nostre ritme al ritme de l’altre, de l’altra. I també són les històries dels pobles del camí, freixe o estel, i de les dones d’aigua, les “Laimies” i els senyors del bosc, els “Basajaun”, o de la Flor del sol, que ens conta el guia Juan Goñi, el que té el somriure únic de qui viu en el bosc i entre llegendes. 

Camí de Sant Jaume. Foto Vicent Ferri


Si podeu féu passeig o camí, però féu-lo. Si busquem la màgia de la pedra en cada fita, com m’ensenyaren elles, sabrem que el que ens enganxa no és el camí, sinó les persones que l’usem. Oblidareu ofenses majors i menors. Trobareu cares d’extrema felicitat, confiança, i també bambolles als peus. Vos sorprendrà la tendresa, la innocència i  la mètodica felicitat d’un somni cumplit. I la mort i la vida fent trena i pas. Pas i pedra. Pedra i camí. I amb la pols, l’olor de cossos cansats però satisfets, la música, els animals, les rondalles, l’esperança i un rastre de felicitat. Ah, i una bona cervesa fresca com saben servir en Navarra. Amigues, amics, bon camí!

Entrades populars