Perdre Madrid, guanyar París! Els republicans guanyen la batalla




14 d'abril 1931, a València es proclama la II República
Com explica Vicent Ferri al post de huí, Amado Granell el primer "liberaterur" de París, va ser un 24 d’agost de l’any 1944 i no un 25, la data real, que no oficial, en la qual París va ser alliberada i per una companyia formada per republicans. Perdre Madrid, guanyar París. “El general Leclerc –Philippe Leclerc de Hautecloque– envià el capità Dronne amb la seua companyía –coneguda com la Nueve perquè la majoria dels seus components eren espanyols republicans– la 9e Compagnie du Regiment de Marche del Tchad a reforçar les Forces Franceses de l’Interior...(...) Tal com ara sabem “Le soldat républicain espagnol Amado Granell est le premier « libérateur » à être reçu dans l'Hôtel de Ville par Georges Bidault, président du Conseil national de la Résistance".
El tinent Amado Granell, per estranyes circumstàncies que no vénen al cas, està soterrat al cementiri de Sueca, on va morir. Just allí, reposa Virtudes Cuevas Escrivà, suecana, republicana exiliada, membre de la resistència, i deportada a Ravensbruck. Ambdos, van ser reconeguts amb la Legió d’Honor per l’Estat Francés. Lluitaren allí, a París, a l’exercit i al camp de concentració, per les mateixes coses que havien lluitat ací. Però ací les institucions prefereixen oblidar-los.
En el cementiri de Sueca, on Virtudes i Amado, reposen se sent  cada 1 de novembre un Agnus Dei institucional i democràtic, però ni l’Himne de Riego ni la Marsellesa. És just, això?
Per celebrar la data penge l’article aparegut al llibre de Festes d’enguany sobre una de les protagonistes.


Virtudes Cuevas Escrivà: l’estirp, la terra, el poble

“Una fiesta —una fiesta mayor— es siempre algo así como una cita puntual con la estirpe y con la tierra ... esto es, reencuentro esencial con las raíces más directas e íntimas, más estrictamente immediatas”, així començava Joan Fuster, fill predilecte de Sueca, un article per a un llibre de festes local, que no he pogut datar. Estirp i arrel és Virtudes Cuevas Escrivà, una dona generosa, valenta, de fermes conviccions, d'un gran sentit de l'humor, lleial, decidida, honesta i profundament preocupada per servir els altres, fins i tot més enllà de la mort. Una suecana que mereix un reencontre, un record i totes les distincions i honors que les institucions —suecanes o no— li puguen atorgar.
La cita, per tant, ens obliga al record. Virtudes Cuevas mai va deixar del tot Sueca, perquè des de Madrid, des de La Tor de Querol, des de Burdeus, des de Ravensbruck, des del treball en la Casa Cuna, des del camp d'internament, des de l'exili, o des del camp de concentració, va seguir ajudant la seua gent. Era socialista de la JSU, però els seus eren tots aquells que sofrien i lluitaven contra la barbàrie. Com la seua amiga, companya de la Resistència francesa, Geneviève De Gaulle, neboda del general i president francés, de fermes creences cristianes. Totes dues van posar la seua vida en perill en moltes ocasions per solidaritat i per compromís. Com explica Eva Álvarez, autora del llibre Deportada 27372 en Ravensbruck, les deportades als camps de concentració són un exemple de “resistentes frente a una situación que no podían aceptar, por lo que actuaron con la coherencia que sus convicciones les exigian ... Estas mujeres incidieron de modo decisivo en la vida ciudadana a su alrededor como agentes de cambio social, y su impacto y su valía distan mucho de haber sido suficientemente reconocidos”.
Virtudes es torna a posar en perill per cumplir l'última voluntat de sa mare: ser soterrada a Sueca. Ella mateixa ens explicava el dolor i la desesperació que li provocava pensar que sa mare anara “a parar a un forat de terra estranya”. I Madame Carmen —el nom pel qual la coneixien en la Resistència— va moure cel i terra i s'enfronta amb un cònsol espanyol, amb contundència i sense “amagar-me de res” i assumint el perill. I sa mare, descansa en pau, junt al seu home en terra d'arròs. 
Com va escriure Fuster “... ser de poble és ‘ser el poble’. Sueca ‘som’ nosaltres... Un poble és això: una gent concreta. I ho oblidem massa sovint”.  I ella, Virtudes, és “gent concreta”, de molta vàlua i generosa. En morir ens va deixar, al seu poble, el que tenia. A totes i a tots, sense distinció, als “guanyadors” i als “perdedors”, als que la perseguiren i als que col·laboraren amb els qui li impediren tornar a recuperar la seua vida de mestra, de dona jove, esperançada amb els canvis de l'any 1936. “Paz, piedad, perdon” era la recomanació d'Azaña, president de la República, en el discurs del 18 de juliol de 1938, i Virtudes li va fer cas. Com li havia fet cas a Ricardo Lapesa, que la va encaminar a fer-se mestra; o com li va fer cas a Enrique Lister, quan es va fer càrrec de cuidar dones i xiquetes i xiquets a Madrid; i com va fer cas al seu superior en la Resistència francesa, la ma dreta de Jean Moulin, que organitzà el Conseil National de la Résistance, a qui confessà “jo no sé tirar, jo no he tirat mai”, i li va encomanar fer d'enllaç, fins que els alemanys la van detindre.
Virtudes Cuevas passà la guerra cuidant xiquetes, xiquets, dones i ferits, mentre les bombes feixistes queien sobre Madrid, quan acabà va haver de fugir cap a França. I la frontera no va ser la salvació, sinó una nova pena, perquè el govern francés de Daladier recomanava l'expulsió de les persones refugiades “indesitjables” en deien —bloquejà la frontera i els va impedir el pas. Virtudes conta, en l'entrevista que va concedir a SuecaTV l'any 2003, com veia passar de llarg els camions d'ajuda, mentre els soldats republicans ferits i malalts morien pels camins. I després els tancaren en camps d’internament: “Quanta, quanta gent es quedà pel camí, quanta, quanta...”. I quantes dones valentes, ens han deixat el seu exemple. Massa voltes silenciat, invisible, soterrat. 
Quantes dones, i entre elles una suecana, de la meua estirp, de la meua terra. Quantes dones van defensar la nostra dignitat, el dret a ser considerades ciutadanes de primera, el dret a l'educació i el dret a decidir sobre el nostre cos, a la independència i al vot. I quantes van pagar ben car haver-ho fet. Com les preses polítiques a l'Estat espanyol —entre 1939 i 1940— entre 18.000 i 30.000,  milers d'elles executades. Al País Valencià, també. Ho explica Ricard Camil Torres “Les dones també van patir les detencions i les consegüents tortures i vexacions, com ara el tall del monyo i dels cabells al zero i després ser passejades pels carrers de la localitat, la ingesta d'oli de ricí i, en moltes ocasions, varen ser sotmeses a violacions, inclús les dones embarassades ... El franquisme no va reconèixer mai les preses polítiques com a tals, sinó que les va considerar directament prostitutes”.
Victória Kent, una dirigent republicana, escrivia el 1948 “ La dona ha conegut en aquesta guerra totes les humiliacions i tots els sacrificis; res li ha estat perdonat ... L'exili és una font inesgotable de sofriments”. També per a la suecana, però en la seua veu no existeix ni un bri de venjança, ni d'amargura, conserva la frescura de qui creu fermament en el que fa, una dona menuda, de faccions dolces i mirada clara. Una dona sense engany, ni maldat. Una dona que només deté el relat d'una vida de lluita i de sacrificis “Allò sí que era terrible”, diu quan parla de Ravensbruck, en el qual van ser internades, entre el 1939 i el 1945, aproximadament, 132.000 dones i criatures. 
Virtudes Cuevas Escrivà va arribar a Ravensbruck el 31 de gener de 1944 des de la Gare de l'Est de París. El comboi tenia nom: les 27.000. Sabien on anaven. Geneviève De Gaulle, amiga, companya de lluita i de confinament, descriu el viatge en La traversée de la nuit: “Ha passat un any des d'aquell terrible viatge de tres dies i tres nits. No hi havia aigua, només un bidó per fer de comú per a 80 dones que només poden gitar-se, o seure, a torns. Cap d'elles podrà oblidar la nit en la qual el tren es va detindre en l'obscuritat; era el 2 o el 3 de febrer. La porta s'obri, i ens quedem mig encantades, ens reanimem de seguida amb els crits de les SS, i els seus gossos, ... [que] ens reben amb les porres: ‘Vite, vite, par cinq, sales cochonnes’”. Havien traspassat les portes de l'infern.
I Virtudes va sobreviure i  la República francesa la va distingir amb els graus de cavaller, oficial i comandant de la Legió d'Honor, pel seu valor, per la seua vàlua. Podrem nosaltres, vull dir les nostres institucions democràtiques, nomenar-la filla predilecta, i difondre el seu exemple i la seua memòria?

Rosa Roig

Sueca, 5 de juliol de 2013