Passa al contingut principal

L'avortament de Gallardón i la fragilitat femenina

Dones pedra
He seguit la intervenció en directe del Ministre de Justícia -divina- que pareix haver estat nomenat pel mateix Franco, Franco, Franco...cínic i amb la boca mig tancada, com diuen que s'han de dir les mentires que sonen a veritat. Qui pot creure's que el Ministre de boca menuda i justícia divina creu en defensar els meus drets com a dona, si em sotmetrà a mí, que estic viva i pague a Hisenda -jo, sí-, a més investigacions que la justícia -humana- a tant de lladre i corrupte!!!

Com deia, he seguit la intervenció i m'han vingut a les mans paraules que esperaré a escriure en un altre post. Mentrestant i per a que quede clar que no tots els hòmens són iguals -Obri la boca, cony!- he retrobat la tendresa de les paraules d'un bon amic, en la revista d'unes bones amigues. Segur que a Voro Sanmartin no li importa que me les quede per al blog. Les trobareu també en la pàg 12 de la revista Intersindical de març de 2008, aci només us reproduisc una part. Ningú diria que les van escriure fa cinc anys.
La tendresa de les paraules d'un home, ens ajudarà a oblidar l'ofensa i la brutalitat de les paraules de la justícia "divina" de Gallardón. A mi també em dol, tanta crueltat.

Acabe la introducció amb el final de l'article de Sanmartín" Estimades amigues, he de confessar-vos que tinc por. I no pel resultat d'aquest nou combat, ja que sé que el tornareu a guanyar. Em fa por la humiliació i les agressions absolutament gratuïtes i innecessàries que haureu de patir. I també em fa molta por el grau de crueltat que gosarà d'exhibir aquesta societat patriarcal en què vivim davant allò que més odia: la llibertat." 

O no és això el que més por li fa a Gallardón i els partidaris de la justícia divina?


 Tinc la gran sort d'haver-me fet en un món de dones. Em va parir una dona extraordinària que, com té per costum repetir-me quasi cada dia, no tindrà el gust de veure que el seu fill s'acaba de coure.
Vaig rebre l'immens regal de conèixer la meua companya, fa vora trenta anys, una força de la
natura a la qual li dec el que sé i el que sóc. I encara ara, cada matí, en obrir els ulls, segueix il·luminant-me l'univers, per delicadesa. En començar a treballar al primer cicle d'Educació Infantil, vaig ser acollit per un col·lectiu laboral absolutament femení; un espai habitat per grans professionals i amigues entranyables. Vint vides laborals necessite, i encara no, per a retornar una part, insignificant, del que elles m'han donat perquè sí. La fascinació quotidiana amb què m’han
embolcallat els últims vint-i-cinc anys és impossible d’explicar ni d’agrair. I així és com,
criat en un univers construït en femení i habitat per dones tendres, incansables, valentes, decidides i encabotades a construir un món millor, m'ha costat prop de mig segle entendre l'estereotip de la fragilitat femenina.
Hem assistit últimament a una mobilització general de tota la iconografia feixista -amb
sotanes i sense- que ens ha retornat a situacions i patiments que créiem superades i soterrades fa trenta anys. Així, tornem a trobar dones interrogades pels cossos de seguretat que han hagut de reviure davant dels jutges el drama personal que els va tocar viure en haver
de prendre la decisió d'avortar.
I ens trobem també amb dones que s’autoinculpen davant la justícia per haver avortat al marge dels supòsits legals. Fins i tot, d'haver-ho fet abans que hi hagués cap supòsit legal. I espere que no, però és possible que tornem a veure dones empresonades per haver pres una decisió personal amb llibertat.

I és que, quan parlem de fragilitat femenina, no parlem de les dones, sinó dels seus drets. Uns drets tan vulnerables i tan fràgils que necessiten que la seua defensa siga cíclica. I són drets arrancats i no regalats!
Són drets que necessiten ser defensats davant un discurs reaccionari que, malauradament, sol trobar ressò tant a la dreta com a l'esquerra de l'espectre polític. Per a mi, la polèmica entre pro avortistes i
antiavortistes és totalment fictícia . No conec cap dona pro avortista! Cap dona que, com diu
algú, avorte per gust. Cap ni una a qui avortarli produïsca plaer, com algú tan cínicament vol
insinuar. En canvi, en conec moltes que han deixat ben clar què volen: nosaltres parim, nosaltres decidim. Tan senzill i tan contundent que no hi cal afegir res més.

La cautela o la covardia política pròpia dels processos electorals pot alimentar aquest
altre tipus de violència masclista. Per això em preocupa pensar fins on permetrem que
arribe aquesta barbaritat. És possible que tornem a viure els caps de setmana migratoris
a Anglaterra o Portugal? Tornarà a avortar a l'estranger qui s'ho puga pagar? Reviscolarà
l'economia submergida dels pisets pudents i els baixos insalubres on tantes adolescents
sense recursos s'havien de jugar la salut i la vida? Tornarem a trobar companyes detingudes i interrogades per parlar d'anticonceptius a les seues alumnes? Jo, que sóc bastant gran, recorde que això també era delicte. Arribarem a plantejar-nos si una femella té anima?
Estimades amigues, he de confessar-vos que tinc por. I no pel resultat d'aquest nou combat, ja que sé que el tornareu a guanyar. Em fa por la humiliació i les agressions absolutament gratuïtes i innecessàries que haureu de patir. I també em fa molta por el grau de crueltat que gosarà d'exhibir aquesta societat patriarcal en què vivim davant allò que més odia: la llibertat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f