Mercé Rodoreda i la Pasqua Republicana

Estic de vacances pagades. Me les he guanyades. Però em fot que siga la Pasqua, una celebració lligada a l’església, qui les decore. Així que jo me les pintaré de colors republicans i de paraules alliberadores. La República i la Rodoreda lligades en la meua memòria i a les meues vacances.

El 14 d’abril de 1931 celebràvem la proclamació de la II República, que obrí un període d’esperança i de canvi. El 13 d’abril de 1983 va morir Mercé Rodoreda, i ens quedà la seua obra. L’escriptora, exiliada l’any 39, va viure l’esclat i l’atac a la II República, i com tantes altres persones va passar mitja vida allunyada de la seua terra i de la seua llengua, però ens deixà l’esperança que es crea amb les paraules. Des de l’exili imposat per la Dictadura, i també des de l’exili interior i l’aïllament en què visqué ens ensenyà que n’hi ha coses que quan les diem en veu baixa es senten més i són per a sempre.

L’any 1981-ai!- vaig descobrir uns escrits de Mercé Rodoreda que sempre m’han acompanyat i que he llegit i rellegit i rellegit...i encara ara m’emocionen, m’omplen, em sorprenen. I cada vegada els estrene, com diuen que s’estrenen les peces de roba el Diumenge de Rams.

He llegit que les Flors de debò, li van costar a l’autora”una eternitat” d’escriure, les construïa a poc a poc, les destil·lava i després les va deixar amagades en un calaix durant molt de temps.  En canvi Els viatges, els va escriure en un sospir. Viatges i flors, és un dels meus llibres més estimats i espere que també ho siga el vostre, a partir d’ara.

He triat per a la Pasqua de 2014 un fragment del “Viatge al poble de les iaies teixidores”, viatjar així sempre és recomanable.  Jo me n’hi vaig, veniu? 


“Treballen tot l’any. Entren en el tancat a l’estiu a les ser del matí i en el cobert a l’hivern a les vuit, també, del matí. Tant a l’estiu com a l’hivern surten de la feina teixidora a entrada de fosc...No paren. De vegades, no sempre, s’expliquen històries: de l’home que s’empassava flames. De l’home que va cridar el llamp i el llamp va acudir i va dir-li que no el volia matar perquè no era digne de morir pel foc. La de la dona que escombrava sense parar la casa, l’hort i l’eixida, amb una escombra de bruc. La de la nena que va néixer amb dues agulles de fer mitja retratades en les ninetes dels ulls...Riuen molt però quietones. No aixequen el cap de la feina tot i que saben teixir sense mira les agulles i gairebé sense comptar els punts de tanta pràctica que tenen. Totes són iguals: cabells blancs pentinats enrera, castanyeta al clatell, ulleres a mig nas, boca de llavis prims....Quan es passa a vora del tancat o del cobert, el crec-crec de les agulles de fer mitja alegra el cor. Quan la més vella es mor de seguida la substitueixen per una de més jove. L’enterren sense plorar. I damunt de la tomba, totes les tombes estan inclinades a sol ixent, hi deixen una corona de coronundus i un ram d’agulles de fer mitja de metall lluent. Perquè duri.”

Entrades populars