Passa al contingut principal

Per Nadal, copes velles i nous records


Enguany ha tornat el Nadal i hem tornat a para taula. Hem deixat copes velles, heretades, i tovalloles d’una tia perduda, que mantenen l’olor del seu sabó, que és l’olor de la nostra més tendra infantesa. El brodat del fil de l’estovalla, blanquíssima, s’ha confós entre el pa i el caragol, mentre servíem els anys passats entre pernil i gambes, sucoses i roges. Hem fruït, hem patit i hem desitjat que s’acabarà tot i que tot tornara a començar.

Entre la flama encesa dels ciris guaitaven les cares de qui ens ha abandonat, hem saludat les veus del passat perquè cada any parem la taula amb els records, servim sabors que ens aboquen al passat, mentre bevem aromes que ens preparen per al present. Fem recompte, entre plat i plat, i sabem qui està i qui ja no està i sabem perquè, tu t’has mort, tu t’has fet major i ja no em necessites, a tu no t’agrada el que et vaig dir, tu ja no formes part de la meua vida, tu t’estàs morint, tu encara m’estimes, a tu et veig cada dia i hui també, tu encara no has fugit, tu…


Quan passa Nadal, guardem les copes velles heretades, les que queden, sempre se’n trenca alguna i doblem el fil blanc, on han quedat atrapats els records del dinar familiar. Fins l’any que ve que tornarem a parar taula amb l’esperança de ser-ne més i ser-ne de nous. Com els records i les copes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f