Vés al contingut principal

Les flames de Sant Josep 2015

No sé què m'ha donat més gust, escriure el conte per al Llibre de Falla Corea-Sagrada Família de Gandia d'enguany, dedicat a la Llum i adherit a l'Any Internacional de la Llum proclamat per la Unesco; compartir amb la Falla, en viu i en directe, l'emoció i la desil·lusió en no rebre millors premis pel treball d'un any, tot sabent que la seua passió per la festa els seguirà empenyant-empenyent a fer propostes tan encoratjadores, com trencadores i imitades; o escoltar en directe les paraules de l'alcaldessa de Benirredrà en recollir el Premi, el segon, al millor article de llibre de Falla d'enguany. 

Rosa Roig i Lola Cardona, lliurament Premi Ajuntament Benirredrà

Divendes 6 de març de 2015, Lola Cardona, alcaldessa de Benirredrà, en acabar el lliurament dels Premis que atorguen al millor article de llibre de falla, s'adreçava a una saló d'actes farcidet de festa fallera per parlar de democràcia, falles i compromís. D'altres temps, d'altres veus, que no obstant em retornaven a la meua ficció, al conte premiat Foc i Flama, i a les paraules autèntiques que s'hi reprodueixen, les paraules que l'any 1937 un jove Director General de Belles Arts, Josep Renau, pronunciava el poble valencià necessita les falles perquè en la lluita per una vida millor és on trobem el suport de la seua tradició… i les flames compliran una missió litúrgica de purificació… i el poble riurà satisfet en dansa simbòlica d’alliberament.

Ignore si hui es cremaran les falles, o l’aigua les desfarà, espere que ni que siga simbòlicament cremem el que necessitem com a poble i aconseguim eixa vida millor.  Que les flames, públiques, privades, reals, o literàries ens purifiquen i ens alliberen! Riguem amb la pluja, que sembla que hagen enviat els deus i les deeses com a càstig-burla pel “caloret” del PP.  Mentrestant compartiré amb vosaltres el conte i publicat al Llibre de la Falla Corea, Llum. Un plaer.

FOC I FLAMA

Rosa Roig

Premis de l’Ajuntament de Benirredrà al millor article


L’olor intens de la pólvora acompanyava l’ensordidor ritme de l’esclat dels coets en aquella intensa i humil “cremà”. La llum del foc impactà en els ulls i en l’ànima de la Dolçaneus, que mai havia vist cremar una falla i només sabia el que sa mare li contava sobre l’ofici de son pare i de sa iaio, i sobre la passió fallera de sa mare. Aquella  llum, intensa, càlida, trencant, de la flama encesa, robà el cor a la xiqueta com havia robat el de Santi, sa mare, feia 20 anys. Una dona que aquella nit mirava fit a fit com cremava la imatge del dictador, el ninot de Franco en aquella falla feta a l’exili, rodejada de cares amigues. Una dona jove, però malferida, que no deixava de repetir en veu baixa les paraules que havia sentit i aprés, unes paraules apassionades d’un jove Director General de Belles Arts, Josep Renau, que defensava la necessitat d’alçar les Falles en l’any 37: “el poble valencià necessita les falles perquè en la lluita per una vida millor és on trobem el suport de la seua tradició… i les flames compliran una missió litúrgica de purificació… i el poble riurà satisfet en dansa simbòlica d’alliberament”.

El temps els havia dipositat en Perpinyà, era l’any 1946, veien com el cos de cartó i fusta del dictador, convertit en el “parot” es desfeia i mentre es cremava creixia l’esperança entre els exiliats i Franco era el “parot”, el tronc ritual, el símbol de la desfeta d’un poble i d’una il·lusió, Franco “cremava” aquella nit i amb ells totes les injustícies i els patiments. La flama encesa, en els ulls de la xiqueta, era el roig viu de l’esperança de totes les ànimes ferides per la traïció dels sublevats contra la República. En les cares de les falleres i fallers de Perpinyà es reflectia una ombra, i s’endevinava una nova expressió, la que havia sobreviscut a l’èxode, el desengany, el patiment en els camps que els havien acollit en França, com ara a Argelers, i el fred i les violacions i la impunitat, i després la fam i la desesperació i la por i la II Guerra Mundial, i la Resistència, i una nova lluita, i els camps de concentració de dones i el tren de les 27.000 a Ravensbrück… i la guerra que s’acaba, i la tornada a una casa que no era casa nostra, i les notícies, les males i les bones, i el retrobament i el tornar a fer, i la Dolçaneus que havia sobreviscut malgrat tot, perquè n’hi ha gent bona i, si la trobes, segur que acabes guanyant, encara que perdes peces en cada bugada.

I a Santi, li’n quedaven poques de bugades perquè mare i filla, l’endemà marxaven a Mèxic, amb l’artista que havia encés la falla de l’exili, Balbino Giner, que havia fet possible que els republicans i les republicanes en l’exili cremaren el dictador i convertiren el foc i la flama en símbol d’esperança. I mentre miraven ploraven per tots els que havien desaparegut i per tot el que havien deixat i havien de tornar a deixar. Quan el 30 de març de 1939 el general Aranda entrava victoriós pels carrers de València una bona colla d’artistes fallers marxaven a l’exili, i uns altres buscaren complicitats per a l’exili interior. El pare de Santi es quedà, no volia fugir, i va fer cadafals per als vencedors que en necessitaven per a desfilar i demostrar que havien guanyat i eren forts i no perdonarien. I aquella imprudència acabava d’esclatar, com una traca fora de temps, l’havien traït, estava empresonat, i la seua filla, Santi, i la seua neta corrien perill i havien d’allunyar-se més, molt més. A l’altra banda del món, a l’altra cara del temps.



El foc que havia encés aquella falla, atrotinada, s’estenia uniforme, veloç i intens mentre Santi, que s’havia convertit en una dona valenta i trista, camí d’un exili definitiu a l’altra banda de l’Atlàntic, cap a un país que no coneixia l’olor embriagador de la tarongina, recordava. Què? Les Falles del 1931, només un record, i els vagons dels trens que portaven els 500.000 viatgers de Barcelona i Madrid, i a ell, a Armando, estimat, perdut, desaparegut a la vora d’un camí, rebentat; recordava el passeig per les 120 falles plantades el 19 de març de 1936 i els besos, i la passió de la flama de l’última falla de la pau; i recordava l’any 1937, mentre donava de mamar a la seua criatura, la visita a la Llotja per veure aquells ninots de Regino Mas que s’havien salvat de ser cremats, per l’amenaça d’un mala bèstia que feia crides a la violació de dones i xiquetes, a l’atac cruel als defensors de la República, Queipo de Llano, “Si ellos ponen las Fallas, yo pondré las tracas”, la por al bombardeig, els havia deixat sense les flames de la falla.

I perderen la guerra i marxaren a l’exili, i el Dictador segresta la festa… però a Perpinyà, aquella nit tornaren a sentir que la voluntat de seguir vivint i lluitant creixia, que s’encenien nous i vells desitjos, posseïen records de falles passades, d’amors esgarrats per la pèrdua. I l’amor, la democràcia, la joventut, la felicitat, que els havia durat tan poc com la festa del foc en una nit de “cremà”, tornaria com la vida de la flama, de les flames si un bon “ninot” les alimentava. Aquella nit a Perpinyà, mentre la banda improvisada i desafinada, al principi, tocava l’Himne de la República, el foc creixia, en els cors, en les cares i en les pupil·les d’aquella reunió de cossos afamats, ferits, quasi secs, però disposats a reviure al caliu d’una flama, de falla venjadora, de flama que, per un moment, semblava l’anunci esperançat d’un futur millor.






Entrades populars d'aquest blog

Esperant Nosaltres, les escriptores.Valencianes en el temps.

“Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones.” Mª Àngels Cabré, Leer y escribir en femenino
Les dones escriuen de tot. D’elles mateixa, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegiren totes i tots. Però sembla que no és suficient perquè, segons denuncia Laura Freixas, en l’informe que publica l’associació Clàsicas y Modernas (Asociación para la igualdad de géner en la cultura) el territori de la literatura és quasi un monopoli dels hòmens. Les xifres, contundents i lamentables, sobre la presència de les dones ens mostra una situació ben trista. La xifra sobre la presència de només un 20% de dones enfront del 80%, només pot ser acollida amb preocupació, una xifra que baixa fins un 10% si ens fixem en el ressó en premsa de les obres escrites per dones. Les dades de la desigualtat per a tot l’estat han estat denunciades per AMIT ( Associació…

La mirada de les dones i les Magues de Gener

Una persona a qui estime i que m’estima, comentant-me la Cavalcada de les Magues de Gener de diumenge passat, destacà d’entre els mil i un detalls de la passejada, la mirada de les dones, la felicitat en la mirada de les dones. Vull creure que era l’alegria en comprovar que el carrer sí que és lloc de dones; la felicitat per respirar un poc de solidaritat de companys, companyes; el sentiment que és possible que les coses canvien, que la imatge de les dones no siga la que sempre ens mostren; que les dones podem ser protagonistes sense que s’òbriga la terra i els fonaments, de la dreta i de l’esquerra, es clivellen; que tenim vida més enllà del que els contes i les mentides del patriarcat ens aboquen damunt; que la nostra paraula, paraula de dona, mereix ser escoltada.
Les dones estem preparades per guanyar el carrer, per mostrar com sóm, per explicar-nos sempre en veu alta i clara, la societat sembla que també està preparada per donar suport al que els volem dir. Els que l’any passat t…

Exposició Nosaltres, les escriptores a la Diputació de València, celebrem el 8 de Març

Comencem la setmana de celebracions amb la inauguració de l'Exposició de la Fundació FULL i la Generalitat Valenciana, de la qual som comissàries Manola Roig i Rosa Roig. Serà a les 19:00h en la Diputació de València, organitzada per la Diputada d'Igualtat. Farem una lectura de textos d'autores des del segle IX, fins ara, acompanyades a la guitarra per Enric Casado.
Des que s'inaugurà en octubre de 2016, l'exposició ha recorregut un bon nombre de ciutats, biblioteques, aules de cultura, i en cadascuna s'han anat afegint  més noms d'escriptores a el llistat inicial de 453. També s'han hagut de fer tres còpies de l'exposició, una de les qual estarà present en totes les Trobades d'Escola Valenciana d'enguany. Queda molt per fer, i les comissàries estem compromeses amb el treball de recuperació i visibilització de les escriptores valencianes i en la seua normalització i incorporació a la vida cultural. Cada dia, perquè el temps de les dones és c…