Les flames de Sant Josep 2015

No sé què m'ha donat més gust, escriure el conte per al Llibre de Falla Corea-Sagrada Família de Gandia d'enguany, dedicat a la Llum i adherit a l'Any Internacional de la Llum proclamat per la Unesco; compartir amb la Falla, en viu i en directe, l'emoció i la desil·lusió en no rebre millors premis pel treball d'un any, tot sabent que la seua passió per la festa els seguirà empenyant-empenyent a fer propostes tan encoratjadores, com trencadores i imitades; o escoltar en directe les paraules de l'alcaldessa de Benirredrà en recollir el Premi, el segon, al millor article de llibre de Falla d'enguany. 

Rosa Roig i Lola Cardona, lliurament Premi Ajuntament Benirredrà

Divendes 6 de març de 2015, Lola Cardona, alcaldessa de Benirredrà, en acabar el lliurament dels Premis que atorguen al millor article de llibre de falla, s'adreçava a una saló d'actes farcidet de festa fallera per parlar de democràcia, falles i compromís. D'altres temps, d'altres veus, que no obstant em retornaven a la meua ficció, al conte premiat Foc i Flama, i a les paraules autèntiques que s'hi reprodueixen, les paraules que l'any 1937 un jove Director General de Belles Arts, Josep Renau, pronunciava el poble valencià necessita les falles perquè en la lluita per una vida millor és on trobem el suport de la seua tradició… i les flames compliran una missió litúrgica de purificació… i el poble riurà satisfet en dansa simbòlica d’alliberament.

Ignore si hui es cremaran les falles, o l’aigua les desfarà, espere que ni que siga simbòlicament cremem el que necessitem com a poble i aconseguim eixa vida millor.  Que les flames, públiques, privades, reals, o literàries ens purifiquen i ens alliberen! Riguem amb la pluja, que sembla que hagen enviat els deus i les deeses com a càstig-burla pel “caloret” del PP.  Mentrestant compartiré amb vosaltres el conte i publicat al Llibre de la Falla Corea, Llum. Un plaer.

FOC I FLAMA

Rosa Roig

Premis de l’Ajuntament de Benirredrà al millor article

L’olor intens de la pólvora acompanyava l’ensordidor ritme de l’esclat dels coets en aquella intensa i humil “cremà”. La llum del foc impactà en els ulls i en l’ànima de la Dolçaneus, que mai havia vist cremar una falla i només sabia el que sa mare li contava sobre l’ofici de son pare i de sa iaio, i sobre la passió fallera de sa mare. Aquella  llum, intensa, càlida, trencant, de la flama encesa, robà el cor a la xiqueta com havia robat el de Santi, sa mare, feia 20 anys. Una dona que aquella nit mirava fit a fit com cremava la imatge del dictador, el ninot de Franco en aquella falla feta a l’exili, rodejada de cares amigues. Una dona jove, però malferida, que no deixava de repetir en veu baixa les paraules que havia sentit i aprés, unes paraules apassionades d’un jove Director General de Belles Arts, Josep Renau, que defensava la necessitat d’alçar les Falles en l’any 37: “el poble valencià necessita les falles perquè en la lluita per una vida millor és on trobem el suport de la seua tradició… i les flames compliran una missió litúrgica de purificació… i el poble riurà satisfet en dansa simbòlica d’alliberament”.

El temps els havia dipositat en Perpinyà, era l’any 1946, veien com el cos de cartó i fusta del dictador, convertit en el “parot” es desfeia i mentre es cremava creixia l’esperança entre els exiliats i Franco era el “parot”, el tronc ritual, el símbol de la desfeta d’un poble i d’una il·lusió, Franco “cremava” aquella nit i amb ells totes les injustícies i els patiments. La flama encesa, en els ulls de la xiqueta, era el roig viu de l’esperança de totes les ànimes ferides per la traïció dels sublevats contra la República. En les cares de les falleres i fallers de Perpinyà es reflectia una ombra, i s’endevinava una nova expressió, la que havia sobreviscut a l’èxode, el desengany, el patiment en els camps que els havien acollit en França, com ara a Argelers, i el fred i les violacions i la impunitat, i després la fam i la desesperació i la por i la II Guerra Mundial, i la Resistència, i una nova lluita, i els camps de concentració de dones i el tren de les 27.000 a Ravensbrück… i la guerra que s’acaba, i la tornada a una casa que no era casa nostra, i les notícies, les males i les bones, i el retrobament i el tornar a fer, i la Dolçaneus que havia sobreviscut malgrat tot, perquè n’hi ha gent bona i, si la trobes, segur que acabes guanyant, encara que perdes peces en cada bugada.

I a Santi, li’n quedaven poques de bugades perquè mare i filla, l’endemà marxaven a Mèxic, amb l’artista que havia encés la falla de l’exili, Balbino Giner, que havia fet possible que els republicans i les republicanes en l’exili cremaren el dictador i convertiren el foc i la flama en símbol d’esperança. I mentre miraven ploraven per tots els que havien desaparegut i per tot el que havien deixat i havien de tornar a deixar. Quan el 30 de març de 1939 el general Aranda entrava victoriós pels carrers de València una bona colla d’artistes fallers marxaven a l’exili, i uns altres buscaren complicitats per a l’exili interior. El pare de Santi es quedà, no volia fugir, i va fer cadafals per als vencedors que en necessitaven per a desfilar i demostrar que havien guanyat i eren forts i no perdonarien. I aquella imprudència acabava d’esclatar, com una traca fora de temps, l’havien traït, estava empresonat, i la seua filla, Santi, i la seua neta corrien perill i havien d’allunyar-se més, molt més. A l’altra banda del món, a l’altra cara del temps.

El foc que havia encés aquella falla, atrotinada, s’estenia uniforme, veloç i intens mentre Santi, que s’havia convertit en una dona valenta i trista, camí d’un exili definitiu a l’altra banda de l’Atlàntic, cap a un país que no coneixia l’olor embriagador de la tarongina, recordava. Què? Les Falles del 1931, només un record, i els vagons dels trens que portaven els 500.000 viatgers de Barcelona i Madrid, i a ell, a Armando, estimat, perdut, desaparegut a la vora d’un camí, rebentat; recordava el passeig per les 120 falles plantades el 19 de març de 1936 i els besos, i la passió de la flama de l’última falla de la pau; i recordava l’any 1937, mentre donava de mamar a la seua criatura, la visita a la Llotja per veure aquells ninots de Regino Mas que s’havien salvat de ser cremats, per l’amenaça d’un mala bèstia que feia crides a la violació de dones i xiquetes, a l’atac cruel als defensors de la República, Queipo de Llano, “Si ellos ponen las Fallas, yo pondré las tracas”, la por al bombardeig, els havia deixat sense les flames de la falla.

I perderen la guerra i marxaren a l’exili, i el Dictador segresta la festa… però a Perpinyà, aquella nit tornaren a sentir que la voluntat de seguir vivint i lluitant creixia, que s’encenien nous i vells desitjos, posseïen records de falles passades, d’amors esgarrats per la pèrdua. I l’amor, la democràcia, la joventut, la felicitat, que els havia durat tan poc com la festa del foc en una nit de “cremà”, tornaria com la vida de la flama, de les flames si un bon “ninot” les alimentava. Aquella nit a Perpinyà, mentre la banda improvisada i desafinada, al principi, tocava l’Himne de la República, el foc creixia, en els cors, en les cares i en les pupil·les d’aquella reunió de cossos afamats, ferits, quasi secs, però disposats a reviure al caliu d’una flama, de falla venjadora, de flama que, per un moment, semblava l’anunci esperançat d’un futur millor.