Les germanes mortes de Shakespeare

Jo no sóc ningú. Qui ets tu?
Ets tu, ningú, també?
Som nosaltres, ja, un parell?

Emili Dickinson


Fa ben poc, el 15 de maig, celebràvem l’aniversari de la mort d’ Emili Dickinson l’any 1886. La poeta que ocultà els seues poemes i només en publicà cinc mentres va viure, la gran escriptora que s’avança al seu temps, només compartí l’obra amb un cercle íntim, reduït. Inèdita i excepcional. I l’actitud de la poeta, i els seus versos acompanyen la reflexió sobre el meu-nostre treball artístic. Després de quatre anys, puc afirmar que la meua germanas Manola i jo hem consolidat un treball conjunt, complementari, divergent i confluent que ens defineix sense limitar-nos. Cadascuna manté el que la fa única, i,alhora, quan treballem a quatre mans, multipliquem i expandim les nostres possibilitats, com passa amb els harmònics. Un volum únic, un so simultani de dues o més notes, en això ens hem convertit. Som un cos divers i confús, la vora mar que rep l’ona, mil i una, freqüències en paral·lel, cànon a dues, tres, tres-centes veus. I mentre vetlavem les nits, i trencàvem els matins, a la nostra línia melòdica s’hi han afegit noves ones i els seus harmònics. Com Roger Caillois, esdevenim pedra “la piedra pentarba, que de lejos atrae a las otras piedras, que se cuelgan de ella como un enjambre de abejas”. En diuen sororitat. I existeix. I ens empeny. I ens multiplica.

“Sóc una i sóc totes…” i totes s’han afegit a la nostra harmonia, Llum Fos, Vicenta Llorca, Encarna Sant Celoni, Isabel Robles, Alba Fluixà, Rosa Serra, Amparo Ferrís, Cristina Escrivà, Dolors Jimeno, Teresa Mollà, Macu Gimeno, Ana Noguera, Núria Naval, Pilar Sànchez, Pepa Vivó, Dolors Pedrós, Marta Muedra, Estela Mira, Obdúlia Capellino, Glória Mañas…i una bona colla d’ells que també s’han convertit en totes, Abel Guarinos, Pep Alfonso, Vicent Ferri, Carles Pérez, Vicent Esteve, Salvador Lauder, Emili Piera, David Martí, Toni Carrasquer, Toni Martínez, Manolo Gil, Manel Alonso, David Vidal o Joan Marí. I afirmé,després de fer una curta llista d’harmònics, que Manola i jo ens sentim optimistes, hem seguit el consell de Montserrat Roig i hem deixat de “rentar plats” per “posar-nos a escriure”. Ens hem desfet de la “maledició patriarcal” —disculpeu-me la broma— que l’any 1934 l’argentina Victòria Ocampo, explicava a Virginia Woolf. Sí, aquella maledició segons la qual “la història de la germana poeta de Shakespeare, morta sense haver escrit una sola línia, viu en totes les dones”.
 
Manola Roig
Ara bé, no obstant l’optimisme, i la rebel·lió, no podem viure de les nostres creacions, i, seguint amb Montserrat Roig, encara necessitem escapar-nos de la “marginació social” per no haver de justificar-nos “davant la societat literària”. I les nostres obres ni són tan conegudes com voldríem, ni —de moment— canvien el món. Ves a saber si perquè no tenen qualitat, o perquè el que fem és cosa de dones, o perquè la llengua que hem triat és de poca lectura…o perquè no som les artistes que ens pensem ser… o perquè els mecanismes necessaris per a què els i les artistes —i vull una gran llista i no només un o dos— visquen del seu treball i la seua vocació, no els veig…i…És igual, reprenc el fil. Tot i que no vivim del nostre art, afirme que és el que escrivim i pintem, dibuixem i fotografiem el que ens ha portat fins ací. Amb els nostres harmònics, amb les germanes poetes. I ens il·lusionem, ens arrossega el joc, ens entusiasma la creació, ens deceb el fracàs, la poca passió cultural, les crítiques inexistens, la poca assistència del públic, els pocs espais on mostrar-nos, exhibir-nos, les poques vendes, les poques plataformes artístiques, la poca difusió en els mitjans de comunicació de la cultura, la poca incidència que té el que diem, diuen, es diu des del món cultural i artístic. La poca projecció de la nostra veu. I, ai las, el dubte s’ensenyoreix del repte.

Som bones? Mereixem seguir publicant? Ha pagat la pena tanta rebeldia, tant de treball? Mereixem que les nostres creacions, que hem fet des de trinxeres de dolor, plaer, complicitat, desfeta, derrota, lluita, engany i enginy es distribuesquen? Mereixem seguir “vives” literàriament? artisticament? Hauríem d’haver seguit el camí ocult de la Dickinson? Qui ho ha de dir? En un país carregat de manies, de llengua, de sexe, de tradició…sense un cos crític, sense plataformes de debat i discusió, sense espais per a l’assaig creatiu, qui marca qui mereix quedar-se? Qui decideix si mereixem seguir creant? L’índex de vendes? Les editorials que no volen-poden arriscar? Les llibreries que van a la moda del llibre-producte-efímer- que-sha-de renovar cada dijous?  Les liquidacions de drets, al mateix 10% que li pagaven a Joan Fuster l’any 1962? Els estudis que determinen que els jurats literaris, formats majoritàriament per hòmens  premien majoritàriament hòmens, amb percentatges que oscil·len entre un 0% i un 25% per al nostre sexe, són els que han de guiar la nostra pruïja creadora?


En esta ocasió deixarem que responga Roger Caillois, amb un breu fragment del llibre Piedras, que converteix la geologia, el mineral, en pura poesia “Ello no impide que un bloque de cobre parezca esbozo y ruina: incompleto y devastado. El proyecto abandonado, la obra arrasada se unen, se confunden en un volumen apenas identificable, pero donde se inscribe y se resume el destino entero del intento artístico: el fracaso al principio casi inevitable y, en caso de éxito y milagro, el deterioro final, más inevitable todavía.” I entre l’èxit i el fracàs, del projecte, de l’intent artístic, el volum harmònic. Nosaltres i les nostres germanes artistes. Un any més, mil anys més.

Entrades populars