Dia Internacional del llibre infantil i Juvenil: Marta Pedres i el drac Parot


Marta Pedres i el drac Parot, de Manola Roig
--No entres ahí!-- un crit estrident va eixir dels llavis prims de la tia Elionor.

Sempre que Marta Pedres tornava a aquella casa fosca i humida del Malvinar, buscava amb els ulls i els peus la porta de la cambra. Una porta menuda de fusta de "mobila" habitada pel corcó i la molsa, com la dona que vivia en la casa del canyissar, en la frontera entre la terra d'arròs i la vora del llac. Marta era una criatura curiosa i decidida, amb uns ulls i un cor oberts al món, un gran somriure juganer, però que sempre acabava per crear-se problemes.

La visita d'aquell dia tenia a Marta desficiosa i excitada perquè sa mare l'havia avisada que havien de fer nit en ca la tia:

–Mira que et dic, esta nit la iaia Encarna, tu i jo ens hem de quedar en la casa del Malvinar, perquè la tia Elionor no es troba massa bé. Alerta què fas, que et conec les males intencions!

Divertida i decidida a travessar aquella porta que obsessionava la nostra revoltosa criatura, Marta passà la vesprada corrent prop del llac i acaçant parotets, pescant granotes amb un cotó-en-pèl i buscant Iolflics. A poqueta nit, totes les dones de la casa i dues o tres veïnes d'aspecte ombrívol feren rogle vora la llar encesa menjant coca fina de cacau i bevent a glopets vi dolç de Xaló.

Aprofità Marta que es disposaven a contar rondalles, per esmunyir-se cap a l'escala fosca de la cambra. Portava en la mà les claus que havia sostret de la despensa de la cuina a la tia Elionor, una dona dura, com la soca d'una olivera, però amable i bona cuinera que coneixia el secret del romaní i la sàlvia, com curar el mal de panxa i el xanglot.

Mentre encaixava la clau al pany de la porta vella, la veu de les dones es convertia en xiuxiueig primer, en remor imperceptible mentre la porta gemecava, i finalment en silenci i foscor en desvelar el secret.

Una nit negra, fosca i negra, com l'Ungla Negra que s'emporta l'ombra de les xiquetes s'havia engolit l'entusiasme de Marta, que sense veu i colpida per una gelor humida, caigué vençuda pel seu acte de desobediència i desafiament a les dones de casa. Tancà els ulls i instintivament tancà els punys. Sentí una picada, un gemec, un crit i una veu:

–Tanca la porta, ves, corre! –una veu que semblava un brunzit, no deixava de repetir el que a la xiqueta li semblava un: Zszszszszanca, zszszsanca, que zszszsindran.

Mirava cap on sentia el zum-zum i feia força amb els ulls per distingir què o qui li manava que tancara la porta. De sobte alguna cosa li passà per la cara i aconseguí distingir una silueta a contrallum, la va seguir i tancà la porta. En fer-ho una tènue i fràgil llum, com la de l'alba que naix, aparegué enmig de l'estança. I Marta, tornà a caure vençuda, ara per la sorpresa del que veia.

Un jardí de canyes, bova i xiprer, una bassa d'aigua clara i enmig un animalet raríssim amb cos de drac, ales de libèl·lula i mida de Siquesí. Era d'ahí d'on eixia el brunzit i l'ordre que havia marejat la nostra amiga, que ràpidament es va refer de l'ensurt i s'hi aproximà disposada a escoltar i preguntar-ho tot.

–Qui eres?, Per què t'ha tancat ací la tia Elionor?, D'on has tret unes ales tan "xules"? Tens nom?
–Ei, ei! zszszszzalla i no zzszszembales! M'has posat en zszszerill a mi, al llac que em protegeix i a totes les bruixes de xiprer!!!

El Drac Parot, que és el nom de la criatura, li explicà que aquella cambra no era la seua presó, sinó el seu refugi. On descansava del dur treball de recomptar un per un els animals que habiten en el llac de l'Albufera, perquè el seu era un treball per guardar la memòria. Ell, com tots els dracs mascles o femelles de la seua espècie eren els guardadors dels animals del llac, i van ser triats per a fer-ho per la seua gran memòria i el seu bon cor. El tamany i les ales els permetien arribar a tots els racons i buscar tots els espècimens. Fins i tot els més menuts.

--Jo sóc el Drac Parot,
i de l'Albufera memòria sóc,
si em deixes bufar-te el nas
tots els meu secrets ensumaràs!

Aquell animalet cantava i xarrava al mateix temps, amb una veu vellutada i clara com la lluna de desembre, que refrescà la memòria de la nostra Marta, acostumada ja a l'estrany xiuxiueig de Parot. Xiqueta i drac enraonaven com si es coneixeren des de sempre. Marta li preguntà:

–Es pot saber per què dius que t'he posat en perill? Jo només he obert la porta?
–Ai, Marta si obres la porta sense tindre permís i trenques el meu descans, no em puc protegir del meu pitjor enemic. Segur que ja sap on està ara el meu refugi, i segur que no tardarà a rondar per ací.
–Però això no pot ser, només he obert una porta?, –insistia Marta Pedres que no volia ser responsable de tanta desgràcia.

El drac Parot no podia deixar de volar i cantar per la bassa, mentre li explicava una història a la seua nova amiga sobre un perillosíssim animal que es dedicava a esborrar amb tot el que Parot escrivia. Es tractava d'un animal de canyar, menut i botador, la Ximponeta. Que d'un bot, nyas!, ho desfà tot paraula, animal o cosa.

–Del Canyar del Malvinar
sempre sempre t’has d’allunyar, 
perquè vindrà el més perillós,
i farà xampà, xampi, ximpó.

Mentre Marta Pedres i el Drac Parot es feien confidències, el sol havia crescut per l'horitzó i les garsetes i els teuladins, s'acomiadaven de les ratetes penades que, cansades, tornaven a les teules. De sobte es va sentir un gran crit, i començaren a caure pedres a la bassa i un fortíssim vent bufà i posà en perill les ales del nostre drac. Marta, començà a pensar que havia sigut molt imprudent, que no havia pensat en les conseqüències de la seua cabuderia, que l'Albufera estava en perill perquè ella havia desobeït sa mare, que no podria salvar el seu nou amic... I esclatà a plorar penedida de totes les seues malifetes!!!

–Estimada Marta, no plores!, ja has passat la prova. Ja t'has convertit en una autèntica aprenent de Bruixa de Xiprer!, –reconegué la veu de sa mare.

Obrí els ulls, davant seu la tia Elionor, la iaia Encarna i sa mare la miraven amb una dolçor, i una alegria que no havia vist mai en la cara d'aquelles tres dones que sempre es contaven secrets, sense que ella aconseguira entendre’ls. Les veia amb aspecte diferent mentre li explicaven què havia passat, com si de les seues veus foren veus d'oliveres, xiprers i alzines mil·lenàries, i saberen els secrets de cada pedra que ella havia guardat en la seua habitació.

–Havies de véncer la por, mostrar audàcia, ser agosarada i enginyosa. Però també havies de ser curiosa, i amable, saber escoltar i obrir el teu cor. Finalment, havies de mostrar-te humil i disposada a assumir les conseqüències de les teues decisions. I el més important, havies de superar la prova d'entendre els dracs màgics i comprendre la seua missió. –conclogué rotunda i contenta la tia Elionor.

La vida de Marta Pedres canvià aquella nit que gosà obrir la porta de "mobila" i va descobrir que era d’una família de Bruixa de Xiprer, encarregades de guardar el secret dels dracs d'ales de libèl·lula, i que els havia de protegir dels seus enemics, perquè d'això depenia la vida del llac. Des d’aleshores l’aprenent de bruixa i el Drac Parot van viure moltes aventures, però sempre que acabava el dia ho feien amb una cançó, que si voleu podeu aprendre:

Marta Pedres i el Drac Parot
pugen sempre dalt del bot
i no se'ls escapa res,
perquè conten sempre un, dos, tres.