Seminari de Teatre a Sagunt: les noves mirades per als mites clàssics



En l'assaig sobre literatura Digues que m'estimes encara que sigui mentida, l'autora, una lúcida i sempre motivadora Montserrat Roig ens convidava a rellegir els mites clàssics amb una nova mirada, perquè la vella és la mirada masculina segons la Roig, una mirada que ha confós "les figures mítiques femenines de la literatura i la història de l'art amb la biografia de dones reals”. Ens convidava a construir una mirada no mediatitzada per la "història-necessitat masculina" de ser el centre del món i la seua única explicació. I en això estem, netejar la mirada dels prejudicis, dels estereotips amb què ens ha bombardejat l'aparat crític de mirada masculina, que converteix les dones en personatges secundaris, i, per tant, manipulables.

Per a transgredir el cànon, el patriarcal, que perpetua la desigualtat, haurem de netejar la nostra mirada. Iniciatives com el Seminari Mites clàssics i dramaturgues contemporànies que se celebren l'1 i 2 de setembre, organitzades per la Direcció general de Cultura i Patrimoni de la Generalitat Valenciana, l'associació Clásicas y Modernas i el Festival Sagunt a Escena, ens ajuden. Durant dos dies, persones expertes en teatre, en el món clàssic, en els estudis de gènere i en la construcció dramàtica reflexionaran sobre la vigència, d'Antígona, Ulisses, Medea, Aquil·les, Penèlope i la resta de personatges de la literatura grecollatina i la lectura que ara mateix en fan dramaturgues actuals. Adjunte al post el programa dels dos dies, preneu bona nota.

En la sessió de dissabte, estaré en Sagunt, m’han convidat les organitzadores i els ho he d’agrair, per presentar la xarrada de Beth Escudé, dramaturga, Doctora en Arts escèniques i, actualment, coordinadora del màster universitari d'estudis teatrals, que reflexionara sobre "Les veritats d'Andròmaca, Helena de Troia i les vestals".  Han dit de la producció de l'autora que si bé no parla exclusivament del món femení, és allí on es deté en moltes ocasions. Segons la mateixa Beth Escudé, tot el món roba històries i la vida consisteix a crear-ne una de pròpia. En la seua història els mites clàssics tenen un paper rellevant i imagine que dissabte ens ho explicarà.

De Beth Escudé hem de saber que és dramaturga, investigadora, directora escènica i docent a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Una barcelonina que escriu i dirigeix les seues obres, algunes traduïdes i representades en diferents ciutats europees i americanes, com El color del gos quan fuig. Col·laboradora de companyies vinculades al teatre de la imatge i a la dansa-teatre com ara La fura dels Baus, Nessun Dorma… Entre les seves peces premiades en diverses ocasions destaquen El destí de les violetes, Les nenes mortes no creixen, Cabaret diabòlic -que obtingué el Premi Ramon Vinyes— i Aurora De Gollada (2006).

Estimulada per la invitació a moderar una xarrada sobre personatges que conec poc, comencí a fer-me preguntes: com he de llegir-mirar Fedra, Antígona, Electra jo, dona blanca occidental, de llengua minoritzada, escriptora discriminada, feminista, independent i preocupada perquè les mirades masculines són ara tan hegemòniques com sempre? Què sé realment de Safo, d'Andròmeda, de Circe, Calypso, Penèlope, Llívia, Elena o Dido? I quines preguntes m'he de fer perquè les dones del passat, dones de paper o dones autèntiques, ocupen la meua genealogia? I m'he de fer preguntes sobre el meu passat perquè sé que Maria Mercé Marçal tenia raó en defensar que les dones ens hem de dotar de mares, hem de "donar a llum les nostres pròpies mares simbòliques", perquè, i són paraules majors, "malgrat el mite d'Atenea, sense mare la dona no pot ser posada al món de la cultura i del pensament".

No havia llegit mai l'obra d'Ovidi, les Heroides, díhuit cartes escrites per dones als amants, un gènere que m'agrada especialment: l'epistolar. Dones que parlen en primera persona, dones que maleeixen les guerres, l'ambició desmesurada, la deslleialtat, la mentida, que parlen de tu a tu, amb qui les ha traïdes, abandonat, a qui no les estima, o encara no ha tornat a casa "Jo no hauria jagut, glaçada, en el llit abandonat" escriu Penèlope que ha anunciat que les dones gregues odien Troia, el símbol de la seua soledat. Llegim doncs les dones del passat, fem-los preguntes, fem-nos les preguntes adients de Marçal i busquem la nostra mirada sobre elles, com la que ens deixa la Roig, "La meva Clitemnestra és una dona que té marit que se'n va a una guerra que ella no entén, una mare que veu com el seu home li arrabassa la filla per oferir-la als déus en immolació i que es troba que aquest mateix home torna de la guerra amb una noia jove i intel·ligent. La meva Clitemnestra és una dona de finals del segle XX" i el seu crim "és que va voler actuar com un home, va voler decidir el seu destí".

Més de 600 manuscrits s'han conservat de les Heroides, prova de gran difusió de l'obra durant molt de temps. En la Cort d'Aragó, Violant de Bar, dona de Joan I, encarrega una traducció del text d'Ovidi, per a la seva fillastra Joana Daroca. La reina Violant, que escriu cartes com tantes altres nobles dones del seu temps, ha mostrat interés per una obra de cartes fictícies de dones famoses. Així, una reina culta llegirà les paraules d'Enone, la nimfa que veia el futur, i reclama a Paris una promesa; d'Ariadna i Fedra, filles d'un rei i enamorades d'un home cruel, una traïda i abandonada, l'altra enamorada sense ser corresposta. Dones amb iniciativa, ensenyorides de la paraula, heroïnes que no defugen el seu destí.

I jo també les he llegides i no puc oblidar la fermesa de la dona ferida, traïda, Enone, que li escriu a Paris "tu ets més lleuger que les fulles, quan, sense el pes de la saba, esdevingudes seques, volen en els vents movedissos, i en tu hi ha menys pes que en la punta de l'aresta del gra que s'endureix, recremada pel sol". La dona que no tem mostrar el dolor per la traïció "em vaig esquinçar les sines, i colpejar el pit i amb l'ungla dura em vaig garfir les galtes mullades..."; però tampoc defuig de demanar el que creu que li correspon siga quin siga el seu origen, encara que siga una nimfa "sóc digna d'ésser-ho, i vull ésser l'esposa d'un senyor poderós. Amb les meves mans s'adiria el ceptre. I no em menysprees perquè jeia amb tu damunt fullaraca de faig."

He quedat corpresa de la passió i la poca prudència, la insistència amb què una dona li confessa l'amor a un home, una mare a un fill, fillastre, una Fedra a un Hipòlit: "jo callo i bé prou sé que és l'amor que em crema", "un amor punyent s'arrapà al fons dels meus ossos. El teu vestit era blanc, els cabells cenyits de flors, la rojor púdica t'acoloria el rostre colrat [...] En fi, és plaent als meus ulls tot el que facis." I li prega sense vergonya: "Així mai no estimis qui et puga menysprear [...] Llàgrimes afegeixo també a aquests precs. Les paraules llegeixes de la que et prega: imagina't que veus les seues llàgrimes."

I finalment he desfet el camí del fil del laberint d'Ariadna, en llegir la carta que li escriu a Teseu, la mala bèstia que la condemna a ella, que ho ha arriscat tot per salvar-lo del Minotaure, i ara es desperta abandonada en una illa. Qui és l'heroi i qui l'autèntica bèstia? I enmig de tant de dolor, Ariadna reclama una mort digna, "Contra mi conspiraren la son, el vent i les teves fermances: per tres causes ha estat traïda una donzella. Jo no veuré, doncs, a l'hora de morir les llàgrimes de la mare, ni hi haurà ningú que clogui amb els dits els meus ulls; el meu esperit malaurat s'exhalarà en aires estrangers, i no ungira una mà amiga els meus membres estesos [...] Enllà de l'ample mar, cap a tu allargo, dissortada, les mans lasses de colpejar el pit ple de dol [...] Per les llàgrimes que em fas vessar t'ho prego, gira la nau. Teseu! Amb el vent tombat llisca cap ací! Si moro abans, almenys t'enduràs els meus ossos."


Doris Lessing, en El quadern daurat —1971—ens deia que les persones havíem de llegir a la nostra manera "passant d'una preferència a una altra" i cadascuna de nosaltres hauríem "d'haver après a seguir el seu propi sentiment, intuïtivament, sobre el que necessita". Jo ara he necessitat les cartes de Penèlope, Ariadna, Fedra i Enone per fer-me noves preguntes que m'ajuden a trobar les mares simbòliques per incorporar-me —a mi i totes les dones—al món de la cultura i del pensament, però amb una nova mirada: la mirada de les dones. Perquè sé que és això el que necessite.



JORNADES
MITES CLÀSSICS I DRAMATURGUES CONTEMPORÀNIES
                                                 
                                     Sagunt, 1 i 2 de Setembre, 2017
PROGRAMA

Divendres, 1 de setembre


9.30 h        Inauguració.
10.00 h “Homenatge a Mº José Ragué. Les lliçons d’una pionera”. Lectura de textos à càrrec de Iolanda G. Madariaga, crítica teatral i doctora en Hª de l’Art  
Modera: Manolo Molins, escriptor i dramaturg.

10.45 h “Claus per a una reescriptura d’Eurípides: les seves ressonàncies en el segle XXI”, a càrrec de Margarita Borja, assesora de la dramaturgia de Las Troyanas, d’Eurípides, dir. per Carmen Portaceli  i vice-presidenta de l'Associació Clásicas y Modernas.
Modera: Mercedes Madrid, doctora en Filologia clàssica i autora de La misoginia en Grecia.

11. 30 h Pausa

12.00 h “Mi vida con los clásicos” (títol provisional), a càrrec de Lourdes Ortiz, escriptora i dramaturga, autora de Aquiles y Pentesilea.
Modera: Juan Vicente Martínez Luciano, dramaturg i director del Festival Sagunt a Escena.
16.30 h “Les ‘hongareses’ i el teatre clàssic”, a càrrec de Lola López, actriu i dramaturga, autora de María, la jabalina i Encendidas, així com intèrpret de Aquel aire infinito, de Llüisa Cunillé, Premi Nacional de Teatre 2010.
Modera: Empar Puig, coordinadora del Circuit Teatral de la GV

Dissabte, 2 de setembre

10.00 h “Penélope, Gertrudis, Antígona: tres experiències”, a càrrec d'Itziar Pascual, dramaturga i autora de Las voces de Penélope.
Modera: Sonia Alejo, dramaturga i responsable de AVEET.

10. 45h La veu escènica de les héroïnes clássiques en les nostres creacions dramàtiques”, a càrrec de Diana M. de Paco, dramaturga i autora de Polifonía i Casandra y Hermíone o la guerra sin nombre.
Modera: Everilda Ferriols, directora de la Biblioteca Valenciana.


11. 30 h Pausa.

12.00 h "Les veritats d’Andròmaca, Helena de Troya i les vestals", a càrrec de Beth Escudé, escriptora i dramaturga, autora de El color del gos quan fuig.
Modera: Rosa Roig, escriptora i comissària de l'exposició Nosaltres, les escriptores. Valencianes en el temps,  .

12. 45 h Conclusions, a càrrec de Lola López.

13.00 h Cloenda


Entrades populars