62 anys. Envellir. Embellir

 Tornar-se vella, tornar-se bella. Qui o què pot tornar-se vell, si tornar és fer de nou? Els diccionaris no sempre ajuden a entendre el món, no sempre afinen en el que volem explicar. En el que ens passa i volem compartir. Perquè d’això es tracta, de compartir. Complisc seixanta-dos anys, he envellit, però també m’han embellit. Els records, les circumstàncies, el que he viscut, l’impacte de qui m’ha acompanyat.

Vaig nàixer un 11 de juliol tan calorós com el que ens espera hui. Ma mare, mai he entés per què, només recordava l’irrespirable ponent que acompanyava l’espera. Jo era el seu primer part. Vaig nàixer en casa, entre les mans amigues de les iaies. Coneixent-les, una de segur que ajudava físicament, amb les mans i el treball. L’altra acompanyava, i poca cosa més. Ma mare no era una cria, però era el seu primer part. Quan m’ho contava, com conten les dones els naixements, emfatitzava com suava el metge que l’atenia. La calor que patia ell és el record que tinc d’aquell dia. La suor intensa i abundant que li impedia hi vore’s, a palp ell, a palp jo. Cap al ponent.

Enguany la celebració serà atenuada per la Covid, que ens ha pillat. Una modestíssima celebració per a seixanta -dos anys ben aprofitats.  Sort de les mil vacunes que tenim en el cos. Sort de la química que ens podem pagar per a mitigar el dolor i la tos. Pensava escriure per a celebrar el temps passat, de ponent a ponent i vaig mirar les fotos acumulades al mòbil. Sorpresa! Al mòbil em caben deu anys de fotos. Deu anys de vida en quasi cinc mil fotos? Això diu el meu mòbil. Impossibles de compartir.

Ja sabeu que no sempre una imatge val més que 1000 paraules. En esta ocasió, unes quantes paraules hauran de valdre eixes més de 4000 imatges. En triaré algunes, i recordaré amb vosaltres el que he viscut.  Els jocs dalt dels arbres amb el meu germà quan érem crios i ens vestien a ratlles, igualets.  Els aniversaris feliços quan encara n’érem tres i ens envoltaven mares i bates cosides a mà, per als tres. I anàvem a casa d’un fotògraf a celebrar un aniversari. Els tres anys, de la menuda. I la xiqueta, la primera, sostinguda per un pare i una mare, que fa temps que ja no estan. De fet, de sobte m’he convertit en ells perquè ja tinc l’edat que tenien ells. 

I en el repàs dels últims deu anys del meu mòbil, apareixen animals que hem vist i d’altres que han vingut a quedar-se amb nosaltres, gossos, gosses, gates i gallines. Criatures que han nascut i creixen inexorablement i pasten fang o viatgen a l’espai, matrimonis de blanc i de verd, d’interior i d’exterior. Carreres començades i carreres acabades. Amors recents i vells amors. Jubilacions desitjades. Homenatges a amics que ja no estan i complicitats ordides per a projectes de present i de futur. Llibres publicats, meus o teus. Llibres que publicarem. Un amor incondicional, viscut al dia. Des de dalt del Palau de la Generalitat, desafiant el cel de València, o des de la intimitat de la festa privada, desafiant la pena. Per a l’aniversari d’una criatura que s’ha fet gran. I jo bella i envellint. Sort del temps que he compartit amb qui m’estima, sort del temps que no m’ha robat la vida. Sort de la bona i de la millor companyia.  Sort de la vida.