Maria senyora de Montpeller, la bona reina

 Testament Maria de Montpeller: "Facio testamentum in quo mihi Iacobum, filium regis Aragonum et meum, mihi omnium bonorum mobilium et immobilium heredem instituo"

Ser valenciana i celebrar el 9 d’Octubre significa celebrar la valentia de les reines de la Corona d’Aragó, conéixer les batalles que van lliurar, les que van guanyar i també les que van perdre. M’interessa especialment, per l’oblit i la manipulació a què continua sotmesa, Maria senyora de Montpeller, mare de Jaume I, a qui li deu la corona d’Aragó el fill, aquell  a qui el 28 de setembre de 1238 es rendiren les terres i la ciutat de València. Maria, la bona reina, la mateixa que va morir en Roma el 21 d’abril de 1213 defensant els drets dinàstics del seu fill al qual instituí el seu únic hereu i a qui deixà sota la tutela del Papa, una estratègica decisió per al futur del rei i de la corona. Per a nosaltres, doncs.

Em reclame hereva d’aquell poble sobirà del rei Jaume i la reina Violant d’Hongria, que va viure a Fur de València i hauria de saber i repetir l’autèntica història d’una reina, d’una mare i d’una conqueridora:  Maria, senyora de Montpeller i reina d’Aragó, la bona reina que reposa en el Vaticà, i de qui hauríem de contar una història com la que ara contarem:

La història de hui és de fa molts i molts anys de quan, com conten les cròniques, entre l’Albufera i la Devesa es podien trobar i caçar una llarga llista d’animals de terra i de ploma que ara ens sembla inventada i fantàstica: falcons, francolins, llúdries, ascles, morells, roseta, siseta, tètol, i toros braus i serpents criminoses. I més bèsties encara, com cérvols i llebres i cabres salvatges. I encara més vos diré, perquè fins i tot hi pasturaven camells. Sí, camells ho puc ben jurar! 

En la història que vos contarem se sent la remor de la música de les poetes andalusines que dominen el vers i el ritme de la càssida per a jugar entre síl·labes llargues i breus i s’acompanyen dels llaüts, dels quals en són mestres. Elles formen part d’un poble que ha d’eixir de Balansiya perquè els cristians, capitanejats per Jacmu el Tirà, les expulsa d’estes terres que les han sentides cantar seguint una tradició de més de mil anys. I entre nosaltres queden els versos d’Amat Al Aziz, Al-Abbadiyya, de Hind, la llaütista i de Zaynab, Hena i Al Arudiyya. 

Jaume I, fill de Maria de Montpeller i de Pere d’Aragó; net de la princesa de Bizanci Eudòxia de Comnè i de Guillem de Montpeller; amant espòs de la reina Violant d’Hongria, neta dels emperadors i emperadrius de Constantinoble, entrà en la ciutat de València, amb la reina, la seua estimadíssima esposa i consellera. València ja no seria més andalusí, ni les gents dirien més el nom sarraí de Balansiya. I ell, seria per sempre més recordat com Jaume, el conqueridor.  Seua era València.

Però és bo contar la veritat i saber que si Jaume I arribà a les portes de València va ser perquè molts anys abans, sa mare, Maria, la bona reina, guanyà la batalla al batallador, el cruel i ambiciós pare de Jaume I, que volia divorciar-se de Maria i desheretar l’infant.

La bona reina, Maria, acudí a Roma, on l’havia cridada el Papa per determinar la demanda de divorci de Pere. Estava cansada, malalta, però no es deixaria véncer fàcilment. I plantà cara i es mostrà com la dona resistent i valerosa, senyora de Montpeller, que tenia dret a consolidar un llinatge que començà amb sa mare, Eudòxia. Demanà justícia per a ella, per a sa mare, per a les seues filles i per al seu fill.  Com conten les cròniques: justícia pels seus drets de mare, justícia pels seus drets d’esposa i justícia pels seus drets de dona. 

Els joglars i les joglaresses de les terres occitanes cantaren la bondat i el coratge de la reina Maria així:

La comtessa Na Maria, 

tant és bona, Déu em salv!,

que no en conec cap altra

amb tant de bé i tan poc de mal.

Excepte, heu de saber-ho, 

si se li fa mal fet i mal

La història de hui és la història de Maria, senyora de Montpeller, mare d’un rei i filla d’una princesa bizantina, emparentada amb la gran Teodora i amb el llegendari emperador Manuel, i amb la seua filla Anna Comnè, que escriu al segle XI l’Alexiada, una obra referent per a la política i la història europea.

La iaia de Jaume I, Eudòxia de Comné, a qui la filla anomenava “imperatrix”, arribà quan només tenia dotze anys a Montpeller des de Constantinoble, la ciutat de les aventures de Carmesina i Tirant, la ciutat que estava prop de Gal·lípoli, allà on les dones almogàvers demostraren el seu coratge, tal com es conta a les Cròniques.

«La batalla fo molt forta, e les nostres fembres, (...), defensaven tan gallardament que meravella era. Que en veritat, n’hi havia dona que s'hi trobà que havia cinc ferides en la cara, que encara es defensava així con si no tingués mal”

La princesa Eudòxia que s’havia criat en el culte i ric imperi de bizanci, arribà d’orient molt jove  i es trobà en arribar a estes terres estranyes que el seu promés, al qual no coneixia, s’havia casat amb una altra dona. Això no la va detindre i no tornà a la luxosa cort d’orient sinó que va decidir acceptar un nou matrimoni, ara amb el senyor de Montpeller, una rica ciutat del Mediterrani, amb una única condició que tant si tenien un fill com si era una filla, heretaria les possessions del seu pare i es convertiria en el senyor o senyora de Montpeller. 

Eudòxia va tenir amb Guillem de Montpeller una filla, per nom Maria, estimada pels seus vassalls, però repudiada pel seu pare que va decidir no complir amb la promesa que li havia fet a la seua esposa. Era la nostra bona Maria. A qui el seu pare també li negava el que era seu. Eudòxia de Montpeller es convertí en l’Emperadriu dels Trobadors i la seua filla Maria, en l’hereva que el seu pare intentà desheretar per tots els mitjans. Sense aconseguir-ho. Per dues vegades la ciutat exigí que Maria fora la senyora de Montpeller. I la història de l’emperadriu Eudòxia, tancada en un convent, trista i abandonada, la van cantar els trobadors. Perquè la terra de la reina Maria i del rei Jaume era Occitània, la terra de l’amor cortés, La dels trobadors Guillem d’Aquitània o Marcabrú i de les trobadores com Garsenda de Provença, la cunyada de Maria, o la Comtessa de Dia.

Era també la terra del trobador, Folquet de Marsella, que canta sobre Eudòxia “mestra i guia de tot el valor, de tota la cortesia i de les belles maneres”. Però, ai, las!, el cant dels trobadors va provocar que el malvat Guillem acusara la dona d’haver-lo enganyat i aprofità per a desterrar-la de la cort. A ningú trobà la princesa Eudòxia per a que la defensarà. I com Elionor d’Aquitània, que perdé la corona de França, Eudòxia va ser acusada falsament i repudiada. I el fruit del seu ventre apartat del senyoriu. La princesa sumida en el dolor i la tristesa busca refugi en el monestir d’Aniana on conta la llegenda que visqué com a presonera de la família del seu espós fins que Maria, la seua filla guanyà la batalla per les dues, en Roma. 

Abans de la batalla de Roma on va morir i on reposa, al Vaticà, Maria va haver de lliurar més guerres. El seu cruel pare, quan l’autèntica hereva del Senyoriu de Montpeller només tenia onze anys la casà amb un vescomte de quaranta anys. Allunyant-la del que era seu. Però Maria quedà vídua ben prompte, li tocà pledejar perquè no li volien lliurar l’herència que li pertanyia, cent marcs. Guanyà el pleit i tornà a la ciutat. Son pare la casà novament, la tornava a allunyar. I Maria tingué dues filles, Matilde  i Peronella, de les quals va ser separada al cap poc de temps. I repudiada pel comte que volia un hereu mascle.

Si Maria de Montpeller haguera viscut en el segle XXI, hauria tingut una còpia del Liber Manualis de la comtessa Duoda. Com a Maria, a Duoda l’havien separada dels seus fills, però no volia renunciar a educar-los, i per això va escriure  el primer tractat pedagògic de l’edat mitjana, una joia entre la filosofia i la poesia, un poema sense heroi com diuen les que saben. I Maria hauria trobat consol per a les filles:

“Que Déu omnipotent [...] vos beneïsca[...] que vos done en abundància la rosada del cel i la fertilitat de la terra. Que el gra, el vi i l’oli, amb tots els altres béns vos ragen en quantitat.[...] Beneïdes sigueu a la ciutat. Beneïdes al camp. I beneïda la vostra joventut”

“Beneït sigues tu també fill meu, Jaume, a qui han arrancat amb només tres anys del meu costat per deixar-te com a penyora en mans del comte de Tolosa, Simó de Montfort. El teu pare, Pere el catòlic, es mostra cruel, i per això deixaré escrit en el meu testament que en morir jo siga el Papa i no ell qui custodie la teua vida”. 

La reina, sàvia i recta segons les cròniques, feia l’últim testament en Roma, el 1213, i declarava que l’infant Jaume, era el legítim rei d’Aragó i el seu hereu universal. Poc temps després moria. Guanyadora de batalles. Conqueridora de drets.

Anys abans a la reina Maria, el seu marit bel·licós, violent i balafiador, ja li havia pres una filla acabada de nàixer, Sança, germana de Jaume I, per donar-la en senyal i pagament d’un deute al Comte de Tolosa. La reina, casada un any abans amb el rei d’Aragó i Comte de Barcelona, ha sigut obligada a signar que renuncia als drets d’herència del senyoriu de Montpeller, amb coratge es revoltà contra el marit i deixa per escrit el testimoni de la crueltat de Pere, i la fermesa i valentia de la seua voluntat. 

Montpeller, 1205

Veient i considerant que aquestes convencions van en detriment meu, no he volgut aprovar-les ni confirmar-les. També per part del rei, el meu marit, he estat objecte d’indignes amenaces; he estat amenaçada de ser abandonada, i crucificada, i no obstant no he volgut aprovar el que ell havia fet; i dic més,“ Mai ho aprovaré”. El rei Pere, el meu marit, veient que per la força no em deixaria véncer amenaçà, si no consentia a la seua voluntat, a no prestar ajuda a la ciutat i les gents de Montpeller, a les que l’abandonaria per sempre més perquè el rei no volia tenir una terra, una senyoria o una dona o qualsevol altra cosa, de la qual no pogués disposar a la seua voluntat.

I jo, alçant la veu, li diguí vàries voltes: per què voleu, oh senyor, defraudar-me? I Ell, enrabiat, em cridà que ell ja s’havia compromés en nom meu. I marxa, aïrat. 

Quedí sense consellers i amics sense saber què fer… I com no podia fer res més i per evitar que el rei complira amb les seues amenaces vaig dir “aprove per la força”. I he aprovat tot això, i a més a més ho he jurat, però coaccionada amb molta violència”

Maria, Senyora de Montpeller, Comtessa de Barcelona i Reina d’Aragó

Este és el crit valent d’una dona que usa la paraula com a arma i s’oposa amb la paraula  a la tirania d’un rei injust. És el temperament de la reina que no es rendeix.

Jaume I, fill de Maria de Montpeller i net de la princesa Eudòxia ens parla d’elles. Sap que han sigut els instruments del destí perquè es convertira en l’heroi que coneixem. Resolució, valor, coratge. D’elles els havia heretat.

Per això deixa per escrit en el Llibre dels fets el que ara llegirem sobre la bona reina Maria de Montpeller: 

“De la reina Maria, nostra mare, volem aitant dir que, era la millor i més bona dona que havia en el món.  Que ella ho era en témer i honrar a Déu e en altres bones costums que en ella eren. I  ella és amada per tots los hòmens del món que saben dels seus patiments. E nostre Senyor la amà tant e li donà tanta gràcia que reina santa és aclamada”