Passa al contingut principal

La mala mare

Aquella era de les males.
Mala, mala, mala.
Buscà el punt més tendre de l'ànima dels seus fills i filles.
Trobà el que buscava.
Un punt per al dolor i la venjança.
Embogiren. Envelliren.

Una mare coneix molt bé els seus fills,
massa bé fins i tot.

La mala mare encara seguix buscant fills i sobretot filles.
I pessiga.

Comentaris

arsvirtualis ha dit…
Hola Rosa,

Abans he passat per a deixar-te una salutació i sembla que no ha quedat registrat. Misteris dels follets cibernètics! Volia aprofitar l'ocasió per a dir-te que he deixat una nota al meu blog sobre el teu comentari.
rosa roig ha dit…
Hola arsvisualis
L'he llegit. I insistisc Fuster no és una lectura habitual en les dones, no sé perquè.

Seguirem llegint-nos i mirant-nos.
Agraesc la teua opinió sobre els meus textos, i les teues confidències.
arsvirtualis ha dit…
Saps? No m'havia plantejat mai aquest comentari teu sobre el fet que Fuster no és lectura habitual en les dones; jo he llegit d'ell tot el que caia a les meves mans i des de fa uns anys que estic fent-ne la seva obra completa.
Anònim ha dit…
El Fuster que jo recorde, i a qui m'estime molt, era un ésser tan racional i tan tímid, tan amagat als llibres que no vivia en el món real, més ellà d'un moment.

Conec ben poques dones que el tinguen de lectura habitual, en eixe sentit crec que el Fuster que s'ha difós és el que han "llegit "els homes, i per això practique una nova lectura de la seua obra. I el reivindique per a la meua poesia. Crec que el que amagava també és ell.

Per això em va sorprendre trobar a Fuster en la teua dona.

Seguim xarrant!
Unknown ha dit…
M'he quedat un poc commocionat amb això de Mingo. Espere que la muller i els fills troben consol en aquest moment. Deuen estar desfets.
Unknown ha dit…
No sé per quins nassos publique aquest comentari ací. Hauria d'anar, obviament, al de Mingo. I'm sorry

Entrades populars d'aquest blog

Les flors de Mercé Rodoreda per al Dia Mundial de la poesia 2012

L’any 1981-ai!- vaig descobrir uns escrits de Mercé Rodoreda que sempre m’han acompanyat i que he llegit i rellegit i rellegit...i encara ara m’emocionen, m’omplen, em sorprenen i m’emocionen.I només puc dir, que si els crítics diuen que això és prosa, a mi em sembla poesia. He llegit que les Flors de debò, li van costar a l’autora”una eternitat” d’escriure, les construïa a poc a poc, les destil·lava i després les va deixar amagades en un calaix durant molt de temps. A mi m’han acompanyat mitja vida i espere que em duren l’altra meitat.
Viatges i flors, és un dels meus llibres més estimats, veig l’escriptora autodidacta popular, veig la periodista i l’esperit d’aventura, veig la tendresa i la distància, i la desesperança i l’exili, i l’amargura de la guerra i la soledat i la fragmentació. Però també veig l’esperança i la poesia i el joc.  Us he triat breus fragments de les flors perquè quedeu enganxades com jo a la seua contemplació.













Flor Boja És molt enganxosa i molt perillosa....No és…

Contem històries de dones d'ací, a la Plaça del Llibre

Amb 400 paraules de prosa senzilla, emotiva i divertida, 4 ratlles i dos tintes hem contat i dibuixat les històries de 22 dones com Concha Alós, Celia Amorós, Cecilia Bartolomé, Lucrècia Borja, Margarida Borràs, Maria Cambrils, Patricia Campos, Ascensión Chirivella, Beatriu Civera, Susi Díaz, Victoria Fernández, Lola Gaos, Ana Belén Giner, Matilde Gras, Hortensia Herrero, Guillermina Medrano, Núria Oliver, Teresa Oller, Esperança Ramos, Carmelina Sánchez-Cutillas, Soledad Sevilla i Maruja Tomàs. 

Tenim encara moltes històries que contar, perquè el talent de les valencianes no s’acaba mai. Saben que en el futur ens comunicarem amb el pensament, que jugar a raspall, galotxa, futbol o pilotar avions és cosa de xiques. Dominen les paraules, els sabors, les melodies populars, la llum i el color buscant la veu d’un poble, el sabor renovat o l’emoció que s’hi amaga. Comparteixen amb nosaltres la bellesa i la poesia. Són sàvies, valentes i treballadores incansables. Tomben murs i obren portes,…

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil.
Recordem les mortes i consolem les vives.
Diu Rosa Leveroni
Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!...
Afegeix Clementina Arderiu
Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc.
Alerta Maria Àngels Anglada
Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en fieu, per sota  les fràgils aparances tenim un cor salvatge  i estranys senyors servim                              -ja ho e…