Caigué un bac i perdé la seua filla.
Sabia que no s'hauria d'haver alçat tan matí.
Però ho va fer.
Sabia que no hauria d'haver acceptat treballar de sol a sol.
Però ho va fer.
Sabia que no hauria d'haver deixat el llum apagat.
Però ho va fer.
Sabia que no s'hauria d'haver quedat embarassada.
Però ho va fer.
No sabia com no fer-ho i ho va fer.
Aquell bac, la deixà sense filla.
Porta tota la vida pagant i penant pel que va fer.
I ningú la consola,
i ningú compartix el seu dolor.
Sola i culpable.
Vida de dona.
Sabia que no s'hauria d'haver alçat tan matí.
Però ho va fer.
Sabia que no hauria d'haver acceptat treballar de sol a sol.
Però ho va fer.
Sabia que no hauria d'haver deixat el llum apagat.
Però ho va fer.
Sabia que no s'hauria d'haver quedat embarassada.
Però ho va fer.
No sabia com no fer-ho i ho va fer.
Aquell bac, la deixà sense filla.
Porta tota la vida pagant i penant pel que va fer.
I ningú la consola,
i ningú compartix el seu dolor.
Sola i culpable.
Vida de dona.
Comentaris
Una abraçada
I repetesc les coses
que ja tenia dites.
Però ¿de cara a qui? ¿Qui hauria d'escoltar-me
per aquests camps inútils...
Joan Fuster, Escrit per al silenci
Publica un comentari a l'entrada