Passa al contingut principal

La dona jove i l’espill màgic

Això diu que era un espill malèfic i traidor que vivia únicament per martiritzar dones insegures: “Espillet, espillet, digues qui és...” i l’espillet màgic: “ tu, sempre tu, però n’hi ha una altra que...” La ràbia i l’odi l’havien fet com era: un espill cruel i amargat.

A l’espill li havien fet creure que si es mostrava cínic se salvaria de la destrucció. Anys i anys de desinformació en aquella fosca cambra li havíen deixat aquella pàtina de credibilitat que s’adjudica per la por. Així aconseguia convéncer que la seua opinió, obtusa, era necessària i justa.

Sempre jugava el mateix joc amb les dones i, diem-ho clarament, fins aquell dia li havia anat bé.

La dona jove entrà sense ni mirar-se. L’espill es començà a preocupar. La jove era jove. Perfecte pensà l’espill, que comence ara a preguntar i l’afaiçonaré. La jove però ni es fixa, tenia massa coses amb què pensar i a més en aquella cambra no hi havia connexió a internet. Baixà. Cridà i confirmà l’enderrocament definitiu de la casa.

Hi ha trossos de l’espill que encara es pregunten què va fallar.

Comentaris

A casa tinc un espill on no em veig jo; és per veure la bellesa dels altres; encara que, de vegades, sembla amagada, aquesta existeix; tan sols cal tenir aquest espill; no es pot comprar enlloc, tampoc no te'l pot regalar qualsevol; cal fer-lo de les llàgrimes de la lluna nova i la rosada, foses en la pedra magmàtica del desig; Quan deixem de mirar-nos el melic, potser aleshores és quan aflora, en l'horitzó,una nova humanitat: la nostra pròpia i la dels altres
Anònim ha dit…
Efectivament el teu espill no és com el del conte.
Has tingut molta sort!

P.S. Agraisc els teus comentaris farcidets de poesia i esperança.
Anònim ha dit…
Hola bajoqueta, m'alegra que em visites.
I per l'espill ni et preocupes, ja saps que este és l'espai per a la venjança.

Gaudeix-la!

Entrades populars d'aquest blog

Les flors de Mercé Rodoreda per al Dia Mundial de la poesia 2012

L’any 1981-ai!- vaig descobrir uns escrits de Mercé Rodoreda que sempre m’han acompanyat i que he llegit i rellegit i rellegit...i encara ara m’emocionen, m’omplen, em sorprenen i m’emocionen.I només puc dir, que si els crítics diuen que això és prosa, a mi em sembla poesia. He llegit que les Flors de debò, li van costar a l’autora”una eternitat” d’escriure, les construïa a poc a poc, les destil·lava i després les va deixar amagades en un calaix durant molt de temps. A mi m’han acompanyat mitja vida i espere que em duren l’altra meitat.
Viatges i flors, és un dels meus llibres més estimats, veig l’escriptora autodidacta popular, veig la periodista i l’esperit d’aventura, veig la tendresa i la distància, i la desesperança i l’exili, i l’amargura de la guerra i la soledat i la fragmentació. Però també veig l’esperança i la poesia i el joc.  Us he triat breus fragments de les flors perquè quedeu enganxades com jo a la seua contemplació.













Flor Boja És molt enganxosa i molt perillosa....No és…

Contem històries de dones d'ací, a la Plaça del Llibre

Amb 400 paraules de prosa senzilla, emotiva i divertida, 4 ratlles i dos tintes hem contat i dibuixat les històries de 22 dones com Concha Alós, Celia Amorós, Cecilia Bartolomé, Lucrècia Borja, Margarida Borràs, Maria Cambrils, Patricia Campos, Ascensión Chirivella, Beatriu Civera, Susi Díaz, Victoria Fernández, Lola Gaos, Ana Belén Giner, Matilde Gras, Hortensia Herrero, Guillermina Medrano, Núria Oliver, Teresa Oller, Esperança Ramos, Carmelina Sánchez-Cutillas, Soledad Sevilla i Maruja Tomàs. 

Tenim encara moltes històries que contar, perquè el talent de les valencianes no s’acaba mai. Saben que en el futur ens comunicarem amb el pensament, que jugar a raspall, galotxa, futbol o pilotar avions és cosa de xiques. Dominen les paraules, els sabors, les melodies populars, la llum i el color buscant la veu d’un poble, el sabor renovat o l’emoció que s’hi amaga. Comparteixen amb nosaltres la bellesa i la poesia. Són sàvies, valentes i treballadores incansables. Tomben murs i obren portes,…

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil.
Recordem les mortes i consolem les vives.
Diu Rosa Leveroni
Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!...
Afegeix Clementina Arderiu
Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc.
Alerta Maria Àngels Anglada
Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en fieu, per sota  les fràgils aparances tenim un cor salvatge  i estranys senyors servim                              -ja ho e…