Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne. No us en f
Comentaris
Ai, amiga!!! Se'ns acaven les vacances... Com farem ara per continuar amb la lectura dels blogs que em tenen viciada?
Pensa també que en la nostra vida sempre ha de quedar temps per a la poesia, i per a l'abraç.
Una abraçada d'ànim!
Moltes gràcies!
Montse.
De fet mai he entés per quina raó l'estiu és tan festejat! Sóc molt partidària de l'hivern.
Tot i això, cada estació té allò significatiu qu'ens complau. Gaudir-ne d'oles, de fulles, dels vidres entelats, de l'olorosa floració... de tot!
Besadetes,
Montse.
Publica un comentari a l'entrada