Passa al contingut principal

Sabates de pasarel·la



Diari d'estiu d'una dona apòcrifa

Un viatge amb autobús urbà em mostra la riquesa i la pobresa sense intermediaris, ni barreres. I veig dones de pes impossible i caminar espatarrat i escaldat a sobre d'uns topolinos de tacó de pasarel·la.
I veus com la calor, el pes del seu cos, grossíssim i menut, i la plataforma sobre la qual vol caminar, impedeixen que avance. I et preguntes, si tu ho veus, ella per què no? I t'espantes en pensar què veura ella, què veuran els que et miren que tu no veus. No et

Comentaris

mjromero ha dit…
Nunca me hubiera imaginado una dona apócrifa.
La semana pasada hice un viaje en autobús, llevaba años sin subir a uno, ya no recordsba qué era..., me gustó.
Me gusta esta vida por vida.
Anònim ha dit…
Fixa't bé, perquè quasi totes ho som. Hi ha moltes, però, que encara no ho han descobert.

I per cert, l'autobús és un dels millors i més complets espectacles de la ciutat.

Me gusta que te guste.
fra miquel ha dit…
Hauré de tornar a agafar l'autobús.

De vegades m'assec a un banc de la plaça de la Virreina a contemplar "l'espectacle" però no deu ser el mateix.

A mi també m'agrada vidapervida. Tot i que no comenti, no em perdo cap post.

B7s
Anònim ha dit…
Quina plaça de la Virreina?
A mi també m'agraden els bancs- els teus i els del carrer-, i els trens, i l'espectacle de la humanitat que es mou...

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f