Passa al contingut principal

S'ha acabat


Diari d'estiu d'una dona apòcrifa

Entre silencis i notícies hem tancat el temps de la calor. Hem estimat, i enyorarem el temps del no res. Hem ocupat espais comuns amb els gestos d'estiu, ara tornarem a la ciutat més velles, més seques. Hem callat, i tindrem el cor més carregat de fel. Totes, però, tornem preparades per a la rutina. Amb l'hivern ho taparem tot. Els colors de moda ens salvaran, de moment. L'estiu ja s'ha acabat.

Comentaris

MGJuárez ha dit…
No, no, no.... no hem callat. Hem escrit, això no és parlar? I no vui la fel acumulada al meu cos. Tens cap depuratiu? Escriu.

Un somriure per a tu,
Montse.
Quina bona troballa, aquest teu bloc :-) En aquests dies "d'acabament", com tu bé(llament) escrius, estic una mica desconnectada dels blocs, però hi aniré tornant!! Moltes gràcies per l'enllaç, que et retorno encantada!

Et seguiré :-)
rosa ha dit…
A Montse

No, no hem callat, nosaltres no som dones apòcrifes. En tot cas són elles, les de la fel, les que callen...


A Virginia, benvinguda i bentrobada. Passa amb nosaltres la tardor!
Carmen Abadía ha dit…
Folís, Rosa, quin estil!!!, fins i tot per a acabar l'estiu. Moltíssimes gràcies pels escrits que ens has regalat, m'han fet l'estiu més...(jajajaja, no sé com es diu "llevadero")... I no deixes d'escriure al blog per la feina, perquè aquest és el que llegiré per plaer.

Besets i fins prompte.
Anònim ha dit…
Traduir és una mala tàctica. Quan vols no pots. Deixa la llengua fluir, per a tu "llevadero". Però realment vols dir "llevadero"???

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f