La trilogia de la mort (III)

La germana del seu germà

El buit l'envolta i se sent perduda. “Què ha passat?” “ Quan s'acabarà?” “ Mai més seré feliç?” Estava inflada de vida, la vida de la seua filla que l'havia inflada d'ànima i panxa. Se sentia perduda entre la vida i la mort.

No havia tingut la capacitat de comprendre l'últim patiment del seu company de jocs. Se'n culpava, on estava la íntima connexió entre germans, per què no havia sentit la profunditat de la seua desgràcia... Sempre havien rigut molt, i ella confiava que el riure compartit li avançaria el futur? La culpabilitat no la deixava respirar. Però, des de quan la vida plena, iniciada, no estrenada, verge i sense patiment pot comprendre la mort i el seu camí?

I va passar. Ella es quedà buida, el seu buit es convertí en la vida de la seua filla que arribava al món. Dins no li quedà res. Un record, el d'ell que l'havia abandonada, des de fora, i per sempre.

Ha quedat atrapada pels buits. El de dins —que li donà la vida a la seua filla—el de fora —el del seu germà a qui ella li negava la mort—. “Et pots morir sense mi?”

Des d'aquell dia que s'ofega, viu entre els seus dos buits, quasi els alimenta, no se'n pot desfer i pateix, i pateix, i pateix...