I es tornà una estàtua de pedra. Va perdre el color i la calor. Les pedres es trenquen, però no ploren, no criden no senten... Ser pedra era una bona manera de passar per eixe dolor, pel dolor lent de la mort. Ser pedra compacta. Creure fermament, amb la fermesa de la pedra, que la mort l'havia alliberat del seu sofriment, ara ja sense esperança. Tindre la convicció que la mort el va ajudar.
Mans fredes que no va poder tocar... i li cantava “de profundis clamavi atque domine... ja no cantarien més junts... tu inert, jo pedra. Tu alliberat, jo subjugada, presonera del teu record, del teu dolor, de la teua mort. Aquella última i íntima visió em va convertir en estàtua de pedra per fora, per dins.
I com de ràpid és el procés que ens fa pedres si en tenim necessitat i la voluntat ens acompanya. I quanta estabilitat ens pot donar ser pedra. I quina llàstima que el temps les resseque i les trenque. I qui sap com s'arregla una dona-pedra trencada?
5 comentaris:
De vegades una pedra pot cridar. Com aquella que cridava PAAAAAA! (Crec que era de Quim Monzó).
No ho recorde, però si ho diu Quim Monzó és cert. O com deia aquell altre: Se non é vero, é ben trovato!
Ya lo sabes ... el agua que fluye dentro de ella, refluirá por entre sus grietas, rompiéndola como se parte el cuerpo de una madre, dando paso a una nueva vida.
;)
Si que ens dona estabilitat ens ser pedra. Ja pot ploure, tronar o pedregar que, aparentment, et rellisca tot. Mentrimentres, l'aigua va entrant, lentament, per les teues esquerdes. I una freda nit, en congelar-se, farà esclatar la pedra en mil miquetes... Aleshores (com solen dir els qui encara creuen): Déu proveirà...
què bonic!
Publica un comentari a l'entrada