Passa al contingut principal

La trilogia de la mort (IV)










L'home que va morir perquè volia

Ho deia. Ningú, però, s'ho volia creure. Va estar preparant-se. No volia viure, estava cansat i se li dóna tanta importància a coses que no en tenen. Els anys passen i cansen. Tenim dret a viure. Tenim dret a morir. Ho deia i ningú li feia cas. Calla, home!

En morir el fill va entendre que el seu temps havia passat. Necessitava, no obstant, assumir tranquil·lament la seua decisió, la seua última decisió... Li costava. Era un home pràctic, però li costava... la dona, les filles, les netes, el nét, el què diran... Passà l'any i ho aconseguí.

Ell volia morir. Què tens? —pregunta la dona—. “Calla i dorm”, ell que li respon. “Tinc el que vull, tinc la mort”... i tancà els ulls i descansà.

Comentaris

fra miquel ha dit…
Quart post d'una TRI-logia!! Això és com lo dels trebols de quatre fulles? A veure si porta bona sort comentar-lo!

Doncs sí, estic amb ell. Tenim dret a morir igual que tenim dret a viure. Totes dues coses, la vida i la mort van unides. I com que ell ho tenia clar i ho volia, dons ho aconseguí. Ho celebro

Ja t'havia dit que m'agrada molt, i molt la nova capçalera?

B7s
arsvirtualis ha dit…
És cert que tenim el dret a morir, però per als que restem costa molt aprendre a viure sense una presència que estimàven i continuem estimant. Jo he perdut aquest divendres un dels meus millors amics, per a mi un germà. És una sensació rara i dolorosa tenir les seves connexions i saber que no hi haurà resposta a l'altra banda.
rosa roig ha dit…
Estimat amic fra miquel:

No, no m'havies dit que t'agradava el nou banner. Me n'alegre, perquè els cirerers d'arboç són una espècie oblidada, però que conté tota la varietat i la bellesa, totes les textures que m'agradaria mostrar, i per això l'he triada.

Sobre la trilogia. Ahir en penjar el quart i últim post de la série pensava en fer, o no fer l'avís sobre el joc de tres que en són quatre. No saps com m'ha alegrat el dia, que t'hi hages fixat. I encara m'ha agradat més la teua visió del trébol.

Gràcies, gràcies, gràcies.
Anònim ha dit…
Ars visualis, el món és menut. També a mi se'm va morir un entranyable amic, després d'una llarga i cruel malaltia. Xavi, Abiit, excessit, evasit, erupit, en paraules de Ciceró.

La mort i la vida estan molt a prop, tan que ni d'una ni de l'altra ens en podem escapar. I nsí, per més que racionalment pugam entendre i respectar algunes decisions, el dolor, la pena i l'estupefacció no ens abandona mai.
arsvirtualis ha dit…
El món és menut, com tu dius. Ni tu ni jo sabíem que teníem un amic comú.
arsvirtualis ha dit…
Saps, Xavi era el padrí de l'Aina, la meva filla.
rosa roig ha dit…
Conec a Xavi i a Toni des de fa més de 20 anys. Els conec del sindicat, i hem rigut molt junts. De fet, és el que més recorde d'ells, com vam riure per muntar llistes a la universitat. I estranyament, els recorde rient en un viatge que ferem a Alfondeguilla-Fondeguilla, i el Lada d'un dels dos es trencà.I dic, conec amb tota la intenció.
M'alegre que el món siga tan menut! Una bona senyal.
arsvirtualis ha dit…
És ben curiós; igual ens hem trobat algun cop però no ens hem vist. A Toni el vaig conèixer també i ara que l'has esmentat tinc algunes anecdotes presents molt divertides. Aquest Lada va fer història...
De Xavi tinc un record molt especial durant un dels estius que vam estar a casa seva: Ell i els meus dos fills dins la piscineta inflable i tots tres rient, mullant-se i jugant. Pensàvem que en qualsevol moment esclataria.
Ara en aquest moment penso que sí, que és bo que sigui tan menut.
nela66 ha dit…
Sé que saps qui soc, jo també ho crec com tu ho dius, però llegir-ho sempre em fa plorar, serà pel buit que mai no acabe d'omplir?
Anònim ha dit…
O serà perquè podem racionalitzar la mort, però no el nostre dolor. Allargar els braços i no trobar a cap dels dos, recordar la calidesa de les seus mans mutilades...i és mentira, el temps no ajuda. En realitat crec que com més temps passa, més es nota l'absència.
Clar que sé qui ets, i plorar és bo per a l'ànima!
Unknown ha dit…
La mort. L'únic dret que, veritablement tenim. Almenys, ell va tenir allò que desitjava

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f