L'home que va morir perquè volia
Ho deia. Ningú, però, s'ho volia creure. Va estar preparant-se. No volia viure, estava cansat i se li dóna tanta importància a coses que no en tenen. Els anys passen i cansen. Tenim dret a viure. Tenim dret a morir. Ho deia i ningú li feia cas. Calla, home!
En morir el fill va entendre que el seu temps havia passat. Necessitava, no obstant, assumir tranquil·lament la seua decisió, la seua última decisió... Li costava. Era un home pràctic, però li costava... la dona, les filles, les netes, el nét, el què diran... Passà l'any i ho aconseguí.
Ell volia morir. Què tens? —pregunta la dona—. “Calla i dorm”, ell que li respon. “Tinc el que vull, tinc la mort”... i tancà els ulls i descansà.
11 comentaris:
Quart post d'una TRI-logia!! Això és com lo dels trebols de quatre fulles? A veure si porta bona sort comentar-lo!
Doncs sí, estic amb ell. Tenim dret a morir igual que tenim dret a viure. Totes dues coses, la vida i la mort van unides. I com que ell ho tenia clar i ho volia, dons ho aconseguí. Ho celebro
Ja t'havia dit que m'agrada molt, i molt la nova capçalera?
B7s
És cert que tenim el dret a morir, però per als que restem costa molt aprendre a viure sense una presència que estimàven i continuem estimant. Jo he perdut aquest divendres un dels meus millors amics, per a mi un germà. És una sensació rara i dolorosa tenir les seves connexions i saber que no hi haurà resposta a l'altra banda.
Estimat amic fra miquel:
No, no m'havies dit que t'agradava el nou banner. Me n'alegre, perquè els cirerers d'arboç són una espècie oblidada, però que conté tota la varietat i la bellesa, totes les textures que m'agradaria mostrar, i per això l'he triada.
Sobre la trilogia. Ahir en penjar el quart i últim post de la série pensava en fer, o no fer l'avís sobre el joc de tres que en són quatre. No saps com m'ha alegrat el dia, que t'hi hages fixat. I encara m'ha agradat més la teua visió del trébol.
Gràcies, gràcies, gràcies.
Ars visualis, el món és menut. També a mi se'm va morir un entranyable amic, després d'una llarga i cruel malaltia. Xavi, Abiit, excessit, evasit, erupit, en paraules de Ciceró.
La mort i la vida estan molt a prop, tan que ni d'una ni de l'altra ens en podem escapar. I nsí, per més que racionalment pugam entendre i respectar algunes decisions, el dolor, la pena i l'estupefacció no ens abandona mai.
El món és menut, com tu dius. Ni tu ni jo sabíem que teníem un amic comú.
Saps, Xavi era el padrí de l'Aina, la meva filla.
Conec a Xavi i a Toni des de fa més de 20 anys. Els conec del sindicat, i hem rigut molt junts. De fet, és el que més recorde d'ells, com vam riure per muntar llistes a la universitat. I estranyament, els recorde rient en un viatge que ferem a Alfondeguilla-Fondeguilla, i el Lada d'un dels dos es trencà.I dic, conec amb tota la intenció.
M'alegre que el món siga tan menut! Una bona senyal.
És ben curiós; igual ens hem trobat algun cop però no ens hem vist. A Toni el vaig conèixer també i ara que l'has esmentat tinc algunes anecdotes presents molt divertides. Aquest Lada va fer història...
De Xavi tinc un record molt especial durant un dels estius que vam estar a casa seva: Ell i els meus dos fills dins la piscineta inflable i tots tres rient, mullant-se i jugant. Pensàvem que en qualsevol moment esclataria.
Ara en aquest moment penso que sí, que és bo que sigui tan menut.
Sé que saps qui soc, jo també ho crec com tu ho dius, però llegir-ho sempre em fa plorar, serà pel buit que mai no acabe d'omplir?
O serà perquè podem racionalitzar la mort, però no el nostre dolor. Allargar els braços i no trobar a cap dels dos, recordar la calidesa de les seus mans mutilades...i és mentira, el temps no ajuda. En realitat crec que com més temps passa, més es nota l'absència.
Clar que sé qui ets, i plorar és bo per a l'ànima!
La mort. L'únic dret que, veritablement tenim. Almenys, ell va tenir allò que desitjava
Publica un comentari a l'entrada