Ben bé no havia sabut mai perquè li resultava tan difícil imaginar-se com era.
Els espills li retornaven una imatge, uns encontorns que ell no s'acabava de creure.
De fet, va arribar a desconfiar dels espills.
Aquell matí per estrenar,
de març i sol radiant,
amb els seus quefers i un patiment vell,
es deixondí d'un patiment nou.
Havia caigut i es posà a plorar.
Una amiga que sempre el mirava com si estigués sencer, el va abraçar. Ai!Ai! Ai! Sentia una explosió, una plenitud... un no sabia què. Qui era? Què era?...
Mai havia sigut tan feliç com dins d'aquell embolcallador i càlid abraç.
Odia sa mare.
Comentaris
Montse.
(La foto del meu blog potser es veu pixelada perquè la càmera fotogràfica és normaleta i segurament el teu ordinador té una bona resolució de pantalla. No sabia que es vera així perquè en el meu ordinador jo la veig bé. De tota manera la meua intenció no era que fos tan gran però és automàtic, l'adapta a l'ample de plantilla que jo he triat. Què hi farem? Gràcies per fer-m'ho saber, no en tenia ni idea.
Publica un comentari a l'entrada