Passa al contingut principal

La dona que deixà de caminar

Donueta pensant
Manola Roig

















S'aturà. S'ofegava. Massa camí.
Ja no podia tornar.
Tants anys
i s'havia allunyat tant del principi que començà a sentir-se sola.
Mirar cap endavant era pitjor. El camí? No n'hi havia! Pura desesperació.
S'ofegava. Perdé la consciència. Caigué.
Tenia ara una nova posició en el món, una posició horitzontal.
I el món canvia.
Mirà cap a dalt i n'hi havia una altra dona que havia deixat el camí.
Mirà cap a baix, i també. Es posaren a xarrar.

De fet, han canviat el camí per la conversa.
Avançar no avancen però tampoc es cansen ni les cansen.
Qüestió de prioritats!

Comentaris

Anònim ha dit…
Coses de dones!
Carme Rosanas ha dit…
La posició horitzontal és genial sempre... :)

Te'n recorde del teu torn a Personatges Itinerants? Dilluns o dimarts ...
zel ha dit…
Un plantejament interessant, caram, mooooolt interessant, m'ho hauré de rumiar...
Anònim ha dit…
Zel i Carme, si ens acostumem a les posicions perdem noves possibilitats.
Gràcies pels comentaris, sempre m'alegra el post.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f