Des de la finestra del menjador els veia passar tots, els de la línia de Gandia i els de la línia de Xàtiva. Amb els anys, els últims deu anys, la regularitat havia envaït la seua absurda intimitat.
Mentre planxava, els mirava. Mentre plegava aquella roba, neta, i desgastada --com la seua vida, com les seues mans de cartró i lleixiu--, mirava els trens. Mentre s'engolia sense massa gana el sopar que li havia preparat el seu home, aquell home que ja no la feia riure, mirava els trens.
Aquells trens que havien acabat convertint-se en la part més important de la seua vida, una vida que només tenia una finestra per on mirar.
Mentre planxava, els mirava. Mentre plegava aquella roba, neta, i desgastada --com la seua vida, com les seues mans de cartró i lleixiu--, mirava els trens. Mentre s'engolia sense massa gana el sopar que li havia preparat el seu home, aquell home que ja no la feia riure, mirava els trens.
Aquells trens que havien acabat convertint-se en la part més important de la seua vida, una vida que només tenia una finestra per on mirar.
Comentaris
Gràcies Vicent, però el millor premi és sempre que llegisquen el que fas.
Publica un comentari a l'entrada