Passa al contingut principal

Al sol del migdia: un fantasma ronda la platja


Dia 2

Ein Gespenst geht um in Europa das Gespenst des Kommunismus. Alle Mächte des alten Europa haben sich zu einer heiligen Hetzjagd gegen dies Gespenst verbündet, der Papst und der Czar, Metternich und Guizot, französische Radikale und deutsche Polizisten.

Manifest der Kommunistischen Partei, Veröffentlicht im Februar 1848

Un dia de calor intensa i bandera blava. Sabeu que n’hi ha gent- com lade Sant Pol de Mora en el Maresme- que torna la bandera blava perquè vol conservar la seua platja tal com és?
Les manies habituals, mirar, descansar, mirar, llegir la premsa i al final del dia, tornar a a mirar. Un capvespre de manual, només platja i ones blanques. Els gossos de sempre, prohibits però presents. Un grup trenca la rutina, es desplaça des del muntanyàs. Una gran bata blanca arrossegada per dues mans?  Què és? Un fantasma ronda la platja?. Sorpresa!!! Però realment es tracta d’una "nóvia" que avança amb la cua i el vel cap a la vora de la mar –“a la orilla de la mar no me vengas a buscar que la noche es muy tridora, morena”- i el nuvi, i dos fotógrafs i un trespeus… 


Una representació del que diu el cine que és l’amor. Ell l’agarra, l’alça, la volta, no sé si cau o la  tomba –“és mejor venir con sol, porque brilla mas la flor y tu cara es mas bonita, morena”-. Rebolcons en l’areneta mullada, i ben vestidets. Ahhgg! Ara corren, al fons la mar, alerta amb el fotógraf… I quan acaben se n’aniran al convit, xopats i plens d’arena? El reportatge de cine, però passar mig convit amb les bragues humides, s’ho val? Un final apoteòsic, entren en la mar, les ones els xopen, ella es deixa caure i puja la falda, pot? Les ones senyoregen els vestits nous. Idíl·lic? Fantasia acabada. Han de recórrer la platja cap al cotxe, mullats, farcidets d’arena, són tan feliços!!!

L’escàs public que queda en la platja mira l’espectacle amb un punt de sorpresa i un punt d’ironia. El gos que trauen cada nit, alertat pels moviments i les bates arrossegades, lladra i lladra…

 Tornen. S’ha acabat l’empenta i l’entusiasme i els bots i els besos. La memòria flash a rebentar i la cua mullada, i els pantalons xopats…, un tacte humit i calent. Incòmode. La platja se n’ha oblidat de l’espectacle. Jo encara no m’ho puc creure –“sé que me quieres, sé que te quiero, vente conmigo al puerto. La vida es corta y hay que vivirla, cuando hay amor tan bello”.

Nota: la fotografia que acompanya el post és autèntica, i ens l'ha deixada un bon amic, Vicent.

Comentaris

fra miquel ha dit…
Potser serà el dia més feliç de la seva convivència...
En tot cas quedarà la gravació per recordar.
D'extravagàncies nupcials me n'han explicat de més grosses

Bona cosa el que expliques de Sant Pol de Mar i la bandera blava. Ja n'hi ha prou que vulguin unificar la manera de viure de la gent.
rosa roig ha dit…
A mi també m'ha agradat el que ha fet Sant Pol de Mar, és valent i convida a la reflexió. Ací on jo visc, ja no queda res, o quasi res per conservar. Totes i tots volen bandera blava i edificis alts.
Potser valdria la pena que donessiu una ullada a una entrada posterior de "El mar és el camí" sobre el tema de la No_Bandera_Blava de Sant Pol:

http://elmareselcami.blogspot.com/2010/05/la-bandera-blava-i-el-patrimoni-maritim.html

Les conclusions potser seran lleugerament diferents....

Salut.
fra miquel ha dit…
Doncs molt agraït, Capità Valdés, per l'avís. Ja ho diuen que les notícies s'han de contrastar abans de fer-te'n una opinió.

Rosa, a l'anterior comentari no t'ho havia dit; Les teves donuetes m'encanten. Les dibuixes tu o la Manola?
petons

Entrades populars d'aquest blog

Les flors de Mercé Rodoreda per al Dia Mundial de la poesia 2012

L’any 1981-ai!- vaig descobrir uns escrits de Mercé Rodoreda que sempre m’han acompanyat i que he llegit i rellegit i rellegit...i encara ara m’emocionen, m’omplen, em sorprenen i m’emocionen.I només puc dir, que si els crítics diuen que això és prosa, a mi em sembla poesia. He llegit que les Flors de debò, li van costar a l’autora”una eternitat” d’escriure, les construïa a poc a poc, les destil·lava i després les va deixar amagades en un calaix durant molt de temps. A mi m’han acompanyat mitja vida i espere que em duren l’altra meitat.
Viatges i flors, és un dels meus llibres més estimats, veig l’escriptora autodidacta popular, veig la periodista i l’esperit d’aventura, veig la tendresa i la distància, i la desesperança i l’exili, i l’amargura de la guerra i la soledat i la fragmentació. Però també veig l’esperança i la poesia i el joc.  Us he triat breus fragments de les flors perquè quedeu enganxades com jo a la seua contemplació.













Flor Boja És molt enganxosa i molt perillosa....No és…

Contem històries de dones d'ací, a la Plaça del Llibre

Amb 400 paraules de prosa senzilla, emotiva i divertida, 4 ratlles i dos tintes hem contat i dibuixat les històries de 22 dones com Concha Alós, Celia Amorós, Cecilia Bartolomé, Lucrècia Borja, Margarida Borràs, Maria Cambrils, Patricia Campos, Ascensión Chirivella, Beatriu Civera, Susi Díaz, Victoria Fernández, Lola Gaos, Ana Belén Giner, Matilde Gras, Hortensia Herrero, Guillermina Medrano, Núria Oliver, Teresa Oller, Esperança Ramos, Carmelina Sánchez-Cutillas, Soledad Sevilla i Maruja Tomàs. 

Tenim encara moltes històries que contar, perquè el talent de les valencianes no s’acaba mai. Saben que en el futur ens comunicarem amb el pensament, que jugar a raspall, galotxa, futbol o pilotar avions és cosa de xiques. Dominen les paraules, els sabors, les melodies populars, la llum i el color buscant la veu d’un poble, el sabor renovat o l’emoció que s’hi amaga. Comparteixen amb nosaltres la bellesa i la poesia. Són sàvies, valentes i treballadores incansables. Tomben murs i obren portes,…

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil.
Recordem les mortes i consolem les vives.
Diu Rosa Leveroni
Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!...
Afegeix Clementina Arderiu
Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc.
Alerta Maria Àngels Anglada
Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en fieu, per sota  les fràgils aparances tenim un cor salvatge  i estranys senyors servim                              -ja ho e…