Dia 10: piglianculo e i quaquaraquà

Al sol del migdia

“La umanità, bella parola piena di vento”

Il giorno della civetta, Leonardo Sciascia

 A vora mar he pogut observar, fins estar-ne ben farteta, la varietat tipològica del sexe masculí. A mon pare li sentia explicar una i mil vegades una taxonomia masculina i “de casino” que comentaven en les partides de xamelo. Deia ell que els mascles es dividixen en “hòmens, homenets, homenicacos, cagamandúrrios, ‘manillars cachos’ i ‘paperets de llimonà’”. Mon pare ni sap italià ni mai ha llegit Leonardo Sciascia, ni ha visitat Itàlia, ni al nord ni al sud, però la seua taxonomia s’assembla –i molt– a la que explica un dels personatges de la novel·la Il giorno de la civetta,  mentre l’interroga el briggadiere: “ Io ho una certa pratica del mondo… la umanità, bella parola piena di vento, la divido in cinque categorie: gli uomini, i mezzi’uomini, gli ominicchi, i (con rispeto parlando) pigliainculo e i quaquaraquà…Pochissimi gli uomini; i mezz’uomini pocchi… ominicchi: che sono come i bambini che si credono grande… e i pigliainculo, che vanno diventando un esercito… E infini i quaquaraquà: che dovrebbero vivere con le anatre nelle pozzanghere…”.

A favor dels hòmens he de dir que en conec i m’agraden. Alguns, fins i tot, me’ls estime. Els homenets m’havien paregut suportables fins que me’ls trobí vestidets amb banyadors impossibles i barallant-se amb les veïnes per un mosset d’arena. Els homenicacos –esperpèntics– que passegen les seues mirades obscenes pels pits i els culs de les dones i les criatures, sempre m’han provocat mal de ventre i desig de venjança. Els cagamandúrrios quedaran per sempre lligats a les neveres blaves que arrosseguen al sol del migdia.  Cas a part representen els piglianculo e i quaquaraquà, que en versió autóctona son exactament els 'manillars cachos' i els paperets de llimonà. Llàstima que dels nostres no se n’haja parlat en la literatura, perquè crec que s’ho mereixen tant o més que el propi Tirant lo Blanch.