Donueta i carabassa. Manola Roig |
“Les dones donen la vida, les mans de les dones guareixen i preparen aliments; en elles hi ha alguna cosa màgica, quasi divina.”
Metgesses, llevadores, fetilleres, fascinadores... ,Teresa Vinyoles Vidal
«Creuen que hi ha en elles quelcom diví i profètic, no menyspreen llurs consells ni negligeixen llurs respostes» Germània, VIII-2, Tàcit
Les dones no tenim ni tan sols dret a morir, com a dones. I això que una ens en toca, segur. La proximitat de la festa de tots sants m’ha fet pensar en què també la mort necessita una mirada de gènere. Les dones només som visibles davant la mort si n’hi ha violència. I no sempre. Som notícia, si ens maten. Morir, o que et maten. No és el mateix. Així la nostra “mort” es converteix en espectacle. Com el de les bruixes que penjaven per ser lliures i poderoses. Fa quatre dies, en comptes de bruixes, les van anomenar republicanes, i també les mataren. I van ser els mateixos.
L'1 de novembre hem de celebrar l'arrelat culte pagà a les ànimes, el Samain o Samuhin, una festa celta, que marca l’inici del període d'obscuritat, un "temps fora del temps", entre les dues meitats de l'any. Un moment màgic i especial en què les terres de l'altre món obrien les seves portes i qui les habitava entraven en contacte amb el món de les i els humans. Era aquesta una de les dates en què es creia que les bruixes celebraven grans reunions o augmentaven el seu poder.
Les bruixes, dones amb poder, només podien ser perseguides. Així durant l'edat moderna, sobretot a la segona meitat del segle XVI i primera del segle XVII, es va dur a terme una persecució de dones acusades de bruixeria bastant considerable. Es tractava, sobretot, de persecucions promogudes pel mateix poble, que acusava les dones –que no controlava- de causar les calamitats locals.
Diu Teresa Vinyoles el reconeixement “del fet que podia haver-hi en elles un element diví i profètic xoca frontalment amb els plantejaments de la societat patriarcal i no es pot encabir en el marc que proposava l’Església i que plantejaven els savis medievals, igual que contrastava amb els supòsits dels savis de l’època clàssica i meravellava Tàcit. La dimonització creixent de la dona es pot emmarcar en aquesta barreja d’admiració, de por i de desconeixement de l’altre. L’Antic Testament ja condemna la màgia i el judaisme hi vinculava especialment les dones.”
No he trobat en la xarxa què va passar amb les bruixes valencianes, però sí que els va passar a les de Catalunya on no les cremaven , sinó que les penjaven a la plaça del poble. Hui els meus morts, són mortes.
- Calders (Moianès): foren executades cinc dones del mateix poble i del veí de Viladecavalls de Calders.
- Caldes de Montbui (Vallès Oriental): el maig del 1619 foren jutjades Antònia Puig i Braga, Margarida Pujolràs, Margarida Mimó i Casavellor (Margarida Mimona) i Montserrada Durrius. El 1620 foren detingudes cinc dones més, de les quals Eulàlia Úrsula fou l'única que se'n salvà, alliberada, després de ser condemnada a mort. Tenia només 18 anys.
- Castellterçol (Moianès): foren jutjades, torturades (així n'obtenien la confessió) i condemnades a mort Elisabet Cerdà (na Cerdana, vídua) i Joana Carrera (Carrereta). Abril del 1620.
- La Garriga (Vallès Oriental): maig del 1619.
- Granera (Moianès): el novembre del 1619 foren torturades i jutjades Antònia Salamó i Joana Oliver.
- Montseny (Vallès Oriental): maig del 1619.
- Sabadell (Vallès Occidental): el gener del 1620 foren torturades i jutjades Joana Sol i Guilleuma Roberta, gavatxes.
- Sentmenat (Vallès Occidental): abril del 1620.
- Sant Miquel de Toudell (actualment Viladecavalls): el 22 de novembre de 1619 es va detenir Ramona Porta, acusada de bruixeria. Va ser traslladada a la presó de Caldes de Montbui, on va morir penjada el 4 de juny de 1620.[3]
- Terrassa (Vallès Occidental): maig del 1619.
- Toralla (Pallars Jussà): foren torturades i jutjades set dones, a més d'un home, de les quals quatre foren penjades a la forca: Cebriana Polvorera, Pere de Françoy, Eulària Pellicera, Joana Françoya i Joana Bertomeua d'Erinyà, Elisabet de Monic i Margarida Thomasa de Serradell, i Caterina Colometa de Toralla. Cebriana Polvorera i Elisabet de Monic foren condemnades qui illam suspençam reliquit in furca presentibus dictis testibus et copiosa multitudine (que ella suspesa quedi a la forca presents els testimonis esmentats i una copiosa multitud). Pere Françoy, Caterina Colometa i Joana Bertomeua foren condemnats a l'exili dels dominis de la Varvassoria de Toralla: in perpetuum exilium a tota dicta varvessoria. Margarida Thomasa fou condemnada a la presó i a ésser vigilada pels parroquians, com Joana Françoya, i no penjada a la forca pel fet d'estar prenyada. Eulària Pellicera fou absolta i alliberada.
4 comentaris:
Caram, el Vallès era un cau fornit de bruixes!
Felicita la teva germana perquè m'agraden molt els seus dibuixos.
Una pregunta si em permets: Com se t'acudí la paraula "donueta"?
Segur que procesos contra les dones lliures en van haver en tots els llocs, com ara n'hi ha fosses amagades. Unes es coneixen però moltes no.
La felicitaré, però ella mateixa et contestarà. A mi també m'agraden molt. Al principi ella il·lustrava les meues històries, ara jo narre els seus dibuixos.
I sí et permet la pregunta, però no te la respondre. Els trucs no s'han d'explicar.
Gràcies, m'alegra que t'agraden els meus dibuixos, crec que ells no serien res sense les paraules que els acompanyen...
Molt bon post, Rosa.
El homes haurien de saber acceptar aquesta cosa màgica quasi divina que teniu les dones, i junts fer un mon millor on tot-hom sigui persona.
En algun lloc encara existeixen comunitats matriarcals. Segur que funcionen millor que la nostra societat...
A mi també m'agraden molt les donuetes (i les dones de veritat je je ;o)
Petons a totes dues
Publica un comentari a l'entrada