Passa al contingut principal

Lloat sia déu, i sa mare!

Tot esperant Benet XVI. Donueta. Manola Roig



Dones,  l’hivern ja s’acosta

Les paraules de Benet XVI en l’homília de diumenge a Barcelona motiven les meues “humanes” i domèstiques reflexions. Els cristians i les cristianes, consideren dogma de fe i per tant “veritat provada” allò de la santíssima trinititat, que de femenina només en té el nom, perquè la formen: un pare, un fill i un esperit “sant”. La triple masculinitat de la fe, “ tres personas- fixeu-vos home, igual a persona- i un solo dios verdadero”. Les dones, som o no som persones?

Els catòlics, i pel que sembla també les catòliques practicants-que són majoria- creuen en déu i en la mare que el va parir, i criar. Tot assumint el dogma de la santíssima trinitat, de manera que la “mare” del fill, es convertix en la mare del pare. Ala nyas! . Del pare només se sap que “ l’àngel del senyor l’anúncia a Maria”. I després l’abandonà: “senyor, senyor perquè m’has abandonat”.

Pel cas que li passà al meu sogre sembla que els protestants creuen en déu, però no en sa mare. Un diumenge de matí, dos testimonis de jehovà, un xic i una xica, volien adoctrinar, a aquell jornaler assaonat i ateu, sobre les bondats de déu. Davant les seues objeccions li preguntaren alarmats “que vosté no creu en déu?”. La resposta del meu sogre no millorà la situació, “no, ni crec ni en déu ni en sa mare”. Innocents, pobres, aclariren “però, si déu no té mare!”. Ai, ai! A tan alliçonadora contestació, afirmà el meu sogre “millor, fòra que li pegue.” De pasta de moniato es quedaren les criatures.

L’autoritat segons el meu sogre, descregut i pragmàtic, exercida en forma de batecul o calbot era cosa de dones. No ho creu així el papa de Roma –que por la puerta se asoma-. Ha vingut de visita a dir-nos cara a cara que les dones ens hem de quedar on ens deixà el pecat original “parint i en casa”. I si no volem parir, a treballar al convent, com les quatre mongetes , “con hábitos meticulosamente preconciliares”, segons el magnífic text de Juan G. Bedoya "La mujer secundaria", publicat a El País, 8 de novembre 2010, que li pararen l’altar en la misa. El papa, no penseu, és un home o persona del seu temps, i ens deixa prendre aspirines, i injectar-nos epidurals: podem combatre el dolor, però parir, hem de parir de totes totes. Els condons també estan prohibits.

Podem anar a misa, comulgar, escoltar les ofensives paraules que ixen per la seua boca, amb la mateixa tranquilitat que els pets se li escapen pel cul, però res més. Ens igualen als homens per als càstigs. Que una dona exercisca el sacerdoci, té, segons el Codi Vaticà reformat per Benet el passat 15 de juliol, la mateixa pena que la pederàstia. Només som “igual” que els violadors. Si afegiu la teoria de Cañizares, "ex-ministro de el papa" segons la qual es pitjor avortar que violar criatures, teniu la visió completa del que l’església catòlica vol per a les dones.
I damunt ho vol per a les creients i per a les que paguem els seus viatges, però no creiem ni en déu, ni en sa mare!

Comentaris

jorditib ha dit…
Quanta raó tens!!
i al damunt ens renya perquè no som bons minyons, quina colla!!
Salut i sort
Unknown ha dit…
I l'Estado español, amb els nostres diners, governat per un partit presumptament socioliberal, en una Comunidad Autónoma tripartida (d'esquerres?), l'acull i li munta la paradeta pare, perquè el mateix dimoni, que és el que és, pregone als quatre vents el seu missatge extremista i fanàtic. Amén.
rosa roig ha dit…
Com us dic: lloat sia déu i la mare que el va parir!
fra miquel ha dit…
Són més creïbles els Deus de l'Olimp
;o)

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f