Dones immaculades: l’ou o la gallina?

Donueta de l'ou

Pot una dona ser mare, sense un pare? Sí, si ets la mare de déu. És possible la concepció sense sexe, ni inseminació artificial? Sí, si ets la mare de déu. Pot una dona, descendent d’Eva, desobedient, desafiadora i causa de la nostra expulsió del paradís, parir a déu i com ell estar exempta del pecat original? Sí, si ets la mare de déu i la discusió sobre haver sigut concebuda i nascuda “sens màcula” ha merescut 700 anys de posicionaments, persecucions, adhesions de dos bàndols irreconciliables.
L’església viu dels seus dogmes, i n’ha impregnat la nostra cultura. Allà on no n’hi ha raó ha d’haver adhesió irrevocable a la paraula de déu. A la mateixa paraula que va meréixer l’expulsió de les dones del paradís.
Per a la “narració” dels fets bíblics s’havia de construir una història versemblant i ahí começà el problema. Si déu s’ha de fer home, necessita una dona. Ai, las! Com, doncs, la causa de la nostra perdició pot esdevindre el vehicle de la salvació? I ahí comença la discusió, com jo la veig, d’una “exepció”, que traspassarà l’àmbit teològic per arribar als certàmens literaris i a les creences populars. Estrany, però autèntic.
A Eva la dona mala, la castigaren per voler ser com déu. A Maria, que crea a déu del no res, i per tant si no és com déu és perquè és més que déu, se la quedaren- amb 700 anys de discusió- però decidiren fer-la única, i representant de la “patria i de l’exercit”. Perdó??? Tal com ho veig, ha guanyat una contradicció. Això és el que degué veure l’apocalíptic Vicent Ferrer.
El debat començà amb una societat medieval i acabà a finals del segle XIX, quan feia temps que viatjàvem en tren. Una causa impulsada el 1274 per Ramon Llull- un boig il·luminat-, com una qüestió de debat filosòfic que acabà per ser el 1854 un dogma de fe catòlica. Mentrestant, es constituïren bàndols irreconciliables, els franciscans de la part dels immaculistes i els domínics- com Vicent Ferrer i els inquisidors- maculistes. I la qüestió de pecat sí, pecat no, passà a les corts, a les ciutats. Però sobretot al poble que en va fer causa popular lligada a festes i als certàmens literaris. La vida "marital" de son pare i sa mare de Maria, com a font d'inspiració. Vull pensar que els agradà la idea de què una dona com elles i ells, fòra quasi més que déu.
En les terres de la corona catalano-aragonesa sempre havíem sigut més partidaris de Llull que de Ferrer. De la part dels maculats, Maria Enríquez, esposa d’Alfons el Magnànim, lloctinent reial que el 1452 va prohibir el culte i li costà el càrrec. De la part dels immaculats, Sor Isabel de Villena que gosà narrar en el Vita Christi la concepció miraculosa de Maria. Jaume Roig, Roís de Corella, Joanot Martorell es posicionaren en el bandol de Sor Isabel.
La polèmica, però, acabà en mans dels jesuïtes, mentre a Europa els protestants es situaven en la posició dels dominics. El barroc, fou un cultiu perfecte per a l’expansió popular de la reivindicació. El final: una dona quasi com déu convertida en protectora de l’exercit i, per voluntat de Carles III,  en patrona d’Espanya. Perdó??? El 1854 quan es proclamà el dogma, res era ja com ho s'ha havia plantejat al principi el mestre Llull.
I per acabar la pregunta: i què es concentra en el dogma? la diferència d’una dona, la seua excepcionalitat? la contradicció que una dona, pecadora sense pecat, puga parir a déu-home? I que en fem de santa Anna, la mare de la mare de déu, que la va concebre a l’estil clàssic, però sense pecat? És també "immaculata"? La cosa va de mares a filles?

I si tot això és així, no trobeu que és la resposta a què va ser primer: l’ou o la gallina.