Donueta postelectoral

I és que es igual que siga cap d’any, l’aniversari de la xica o la nit d’eleccions. A l’endemà tinc ressaca, cansament, mal sabor de boca i una certa buidor a l’estòmac i a la cartera. Quines ganes tenia que s’acabara! Cert. Però, cony, i ara què? A seguir. A mi la regla m’ha baixat i el dolor de pits em mata. Ah, i massa olor a desànim, a futur clavillat, a endemà…

Nena, he quedat ben farteta, ma mare me n’ha donat p’a salar, que si Rajoy, que si Camps, que sí que vull anar que són bons xics. I jo, sense ganes, però mare si a vosté la pensió qui li la defensa són la gent d’esquerres, i els que vosté diu són de missa però no volen pagar ni un duro, que tot és per als amiguitos del alma. Ai filla no sé de què em parles… la meua amiga Conxin, que ho sap tot, diu que en la tele valenciana diuen que els bons són els del Papa, sí filla la tele de la Mare de Déu dels Desemparats... Fes el favor d’acompanyar-me a votar, quins nassos! per què no va amb la seua amiga? Quin mal caràcter que se t’ha fet, xiqueta! Arregla’m la papereta i no m’enganyes.

Damunt la meu filla major s’encabronà en passar la nit fòra de casa, acampada en la plaça. Però, nena si tu no coneixes a ningú, qui estàrà? Va Magda? Joan? I allí què penseu fer? I la gossa qui la trau, jo? Sí, si ja m’has explicat que el Strauss-Kanh va per ahí acaçant dones,i que cobra 700.000 euros, però tu saps què és el Fons Monetari? Si ni sabem llegir el que ens paguen de les accions de Telefònica… vine prompte, no et fies de ningú, ai filla! no sé si donar-te condons o tancar-te en pany i clau…

I el menut que per dalt de tot vol que l’acompanye a la comunió. Nyas, coca, ell que ni està batejat i tots els seus companys i companyes del cole sí, però no víviem en una societat més moderna, sense monges ni capellans, i estàvem tant en Europa? Però si açò és pitjor que quan jo era menuda… ara damunt  t’has de mudar i fer-li un regal i anar a vore no sé què... Però si he d’anar a votar i acompanyar a ma mare i mudar-me per a una comunió… i la regla!

En fi s’ha acabat, i tornem a començar. Jo, com sempre, penjada de les meus manies i sense poder acudir a tot.  He sentit a dir, perquè m’ho explicava la meua cosina, que ho va llegir al diari, que ens hem de mobilitzar, que la mobilització genera mobilització. Que quedar-se a casa no és massa bo per a la democràcia real. I jo dic, i si comencem per moure’ns en casa? La meua filla podria fer-se càrrec de l’animalet, arreglar-se l’habitació i plantejar-se fer alguna cosa sense preguntar-m’ho setanta vegades, i el meu fill podria arreplegar aparells i fer-me bona cara quan no arribe a temps a per ell, i el meu home podria decidir-se a cuinar cada nit i a planxar dilluns i dimecres… Però clar, això compta com a mobilització?