La pell del pensament i de l'emoció: Montserrat Abelló

Ens posem com a deures d'estiu recuperar la poesia, i també la prosa, de les artistes dones perquè necessitem escoltar que ens han de dir. Hi ha massa soroll, fet per hòmens, que ens fan perdre la seu veu, que també és la nostra. La primera autora que triem per compartir amb vosaltres les vesprades d'estiu és Montserrat Abelló, que segons Anglada té 'una llengua que esdevé, realment, la pell del pensament i de l'emoció.

Ens quedem les seus paraules per a anomenar la série de post que penjarem. Repassarem el que ens ha quedat pendent del curs que s'ha acabat.

Dins un garbell

llenço paraules.

Les més belles

no podré mai haver-les.

Per sempre més perdudes

entre les fines malles 

de la vida.

Llarga com un fil, l'agulla

de puntada aspra, insegura.

Cuso esperances mortes

dins sacs estranys, tactas,

de formes allargades.

Vida diària, Al cor de les paraules, Obra poètica 1963-2002

Proa, Barcelona

La dona

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918) és poeta i traductora. A més de la seva obra poètica, com Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l'esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006), cal destacar les traduccions de poetes anglosaxones, sobretot de Sylvia Plath. També tradueix a l'anglès textos de Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, entre d'altres, que contribueixen decisivament a la difusió de la literatura catalana a l'estranger.

Compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970, és autora d'algunes antologies de poesia feta per dones, entre les quals destaca Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993). L'any 2002 reuneix la seva obra poètica en un únic volum, Al cor de les paraules.

la seua poesia

la poesia aflora per necessitat imperiosa quan té quaranta-cinc anys, lligada al sentiment de ser dona, i a la necessitat de parlar de les coses que l'envolten des de la seva perspectiva personal i, alhora, compartida amb tantes altres veus anònimes. Això comporta una solidaritat, un nosaltres, que més tard ha compartit amb injustícies humanes, amb el terror de la guerra i les seves víctimes, que és l'evolució lògica d'aquell realisme social. En segon lloc, la seva poètica és fruit d'una rebel·lió personal que transcendeix tant la quotidianitat com el buit existencial; és en aquesta pulsió d'afirmació de la vida on les paraules adquireixen el seu pes, la seva força.

Lluïsa Julià. "Montserrat Abelló. Al cor de les paraules", Serra d'Or, núm. 517, gener 2003