Passa al contingut principal

Si tots hem confluït aquí, aquí ens hem de quedar...MªAntònia Oliver

...Venien del País de Migjorn, una terra de marina on el sol reverberava damunt la mar. Un bon dia, la Desgràcia havia començat a encalçar-los. Tenien un vaixell i una casa a la platja, però la Desgràcia els havia destruït el vaixell, la casa i la platja. Alguns dels seus veïns, temerosos de no ser també tocats per la Desgràcia, en comptes d’ajudar-los els havien foragitat del lloc. Així és que ells es posaren en camí amb el cor trencat i amb l’esperança de trobar aixopluc a part o banda de Migjorn, però no hi va haver cap cor amatent que els volgués agombolar, ans al contrari. De manera que, aquissats per la Desgràcia i pels seus consemblants, emprengueren viatge a l’aventura, sempre d’esquena a Migjorn....
...El jove més bru de les tendes va fer sentir la seua veu per contar que venien del País de Ponent, allà on no hi ha mar ni rius, ni pedres per fer-se cases ni fusta per construir vaixells. Tots quatre, de dos en dos i sense que una parella sabés res de l’altra, havien estat colpits per la Dissort. Havien estat forçats a lluitar contra els seus veïns i contra els habitants de dos països de la Rosa dels Vents que flanquejaven Ponent, de manera que la vida no era vida. Tots quatre, per parelles, havien decidit no lluitar més, i abans que haguessin tingut temps de fer-ho saber als altres, abans de tenir temps per convéncer-los, la Dissort havia girat amics, parents i coneguts contra ells. I havien hagut de fugir del seu redol...Aprofitant els moments que la Dissort badava, tiraren llegües, sempre d’esquena a Ponent, amb les cames segades pel terror i parlant amb veu alta per enganyar la por....
...L’al·lota del flabiol finalment es va decidir a parlar. Contava que a la terra de Gregal, on la pluja i els nínguls baixos donaven colors brillants arreu del país, tothom l’havia abandonada i la Solitud s’havia fet senyora dels seus pensaments i del seu cos. Cansada de no poder estar ni parlar amb ningú dels seus, farta que totes les portes es tanquessin només en adonar-se de la seua presència, havia decidit anar-se’n a la recerca d’una companyia que esborrés la tristor del seu cor...
...Llavors la padrina de l’alzinar...digué:
-Dones i homes dels països de la Rosa dels Vents, jo pens que no n’hem de parlar pus. Aquest és un bon lloc i, encara que no ho fos, no tenim cap més lloc per anar. Nosaltres venim de Llevant, on la Malastrugança ens ha fet deixar amics i hisendes. Si volem anar a Gregal hi trobarem la Solitud, i si aquests nois de Ponent, encalçats per la Dissort, volen anar cap a Llevant hi trobaran la Malastrugança, i si qualsevol de nosaltres se’n va devers Migjorn el més segur és que es trobi atrapat per la Desgràcia. Si tots hem confluït aquí, aquí ens hem de quedar, i l’única determinació que podem prendre és decidir si hi volem viure plegats o cadascú pel seu cantó, i triar quin lloc d’aquesta contrada ens agrada més per establir-nos. 

Nota de les autores: Res millor per celebrar hui la dimissió de Francisco Camps que l'esperança que contenen les paraules de la padrina de l'alzinar, un dels personatges de la màgica obra de Mª Antònia Oliver, Crineres de Foc.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f