Passa al contingut principal

Donueta: pastissos i compromisos


M’agrada la nata i el xocolate. El tacte de la pasta fullada, l’olor de la canyella, de la llima ratllada, de la llet calenta. Un forn encés em destarota, l’almívar de les prunes, el tacte del caramel, la textura de la crema...Des de ben menuda passava hores i hores a la cuina de ma iaia veient com media a ull la farina per a les coques de carabassa, o pastava la mantega amb la punta dels dits per untar els rotllos, o com muntava a punt de neu les clares per al merengue, fermes, altes i com tastava el moniato blanc, sempre blanc, torrat per fer la confitura, que jo em menjava a bocí ple.
Mon pare, però, era un home recte i piadós que no suportava les olors, en això li semblava a la família de sa mare. Per això les intenses i primitives olors de la cuina de ma iaia li feien perdre la compostura. Ell, era un home partidari del peix torrat i de la creïlla bollida, de la missa diària, i la llum apagada. Cada dia venia a treure’m d’un pessic d’aquell espai de felicitat i plaer que representava per a mi la cuina i em plantava davant de modistes, rosaris i pianos. Em criava per al matrimoni, per a servir a un senyor i a Déu! insistia en les bondats de la obediència, en la rectitud del compromís, en la generositat del  matrimoni beneït i cristià.
Com més insistia ell, més intens es tornava el meu olfacte, el sentit que guiava els meus actes. Emoció, irracionalitat afirmava ell, a punt per al càstig. Destí, revelació, li deia jo, preparada per a la condemna terrenal i eterna. Una lluita constants entre el destí que em reservava mon pare i la farina que pastava amb ma iaia, m’acompanyà durant molts anys.
Raó, instint, obediència! no vaig saber què triar per sempre fins que l’amor em despertà i m’arrancà de la indecisió. Aquell localet menut, íntim, amb només quatre taules mal parades i un forn de nyenya preparat per a coure dolços m’enamorà. Però, sobretot, sobretot em robà el sentit el taulell de marbre blanc i els expositors de vidre, un conjunt, més pròxim a les bomboneries del segle XIX que a la reposteria del segle XXI. Res, ni ningú, m’allunyarà mai més de la meua vocació, ni dels pastissos que faré des d’ara fins el dia de la meua mort Ningú!


Comentaris

fra miquel ha dit…
Ospa! Amb molt de gust tastaria els teus pastissos!!!
Petons
rosa roig ha dit…
Mira si trobes la pastisseria!
Ai las! Que no sortiré al carrer en recerca i captura d'algun pastisset de crema amb cobertura de caramel (d'eixes cremades i cruixents)!

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f