Quan triem l’ofici d’escriure triem, també, la soledat
Joan Fuster, explicà una i mil vegades que escriure és un ofici, un ofici de cada dia i sacrificat. Li ho explica al seu amic Joaquim Molas en una carta del 1964 "Treballo com una mula, guanyo pocs cèntims i quedo malament amb tothom. Una mica per culpa meva: sóc bastant desorganitzat i irregular en l’escriptura. Però més encara perquè les meves condicions de treball són difícils". Montserrat Roig n’estava d’acord "L’ofici d’escriure no s’inicia en un moment de bon humor, ni tampoc perquè ens sentim tocats per un raig miraculós. Neix d’una necessitat, primer difosa, més tard insistent. Com una malaltia".
Va viure malalta de necessitat d’escriure, i va morir massa jove, hui fa vint anys. Ella era “testimoni”, com definia Ernesto Sábato els escriptors, i sentia la necessitat fosca però obsessiva de testimoniar el món on vivia, la condició humana, el seu temps i la seua circumstància. I en va deixar una bona mostra al llibre Els catalans als camps nazis (1977), i la periodista va recollir testimonis de deportats a un camp de concentració entre 1939 i 1945, els dóna veu, quan el cos del dictador encara estava calent, a tots aquells que, per motius polítics i històrics, es van quedar sense la possibilitat de veure ni tansols reconegut el seu sofriment. Com explica Neus Real “Es tracta d'un text ple de passió i que no amaga el posicionament ideològic, personal, de qui l'escriu: una Roig plenament identificada amb el dolor dels supervivents i profundament revoltada contra el nazisme i la injustícia posterior de les anomenades democràcies europees”.
La nit en que morí la nostra escriptora, coincideix amb la nit de la Kristallnacht, o nit dels vidres trencats. El mateix règim nazi que tancà els republicans en els camps de concentració, va decidir una nit com la de hui, en l’any 1938, que havia arribat l’hora de destrossar, saquejar, arrestar, traslladar a camps de concentració i assassinar jueus i jueves. Decidiren que era hora de començar l’Holocaust.
A l’Estat Espanyol, el Consell de ministres del govern republicà condemnava les accions "los responsables de estos crímenes son los mismos promotores de la propaganda calumniosa que a partir de julio de 1936 se ha venido haciendo contra España y su gobierno ... España dolorida ante el agravio de la dignidad humana que significa la afrenta de los nefandos pogromos de la Alemania nazi ... prestará cobijo a cuantos perseguidos por su origen, ideas políticas o religiosas" ho demanen. Mentres els sublevats contra la República, donaven suport al fet "Ese es el gran enemigo de la España de Franco: el judaísmo internacional que desde hace muchos años ha visto en nuestra patria presa segura de la política de turbulencias y castradoras concesiones que inauguró el 14 de abril" (Ideal, Granada, 25 de noviembre de 1938).
I una part d’aquelles persones que perderen la guerra, van acabar en mans del nazis i després van haver de callar, perquè ací havia guanyat Franco i tocava callar. Ho explica Montserrat Roig al final del llibre: "Mentre que de la guerra civil ens han arribat notícies, falsejades o no, a les noves generacions, sobre els camps d'extermini nazis planava un silenci total. Semblava que no haguessin existit mai republicans víctimes del nazifeixisme alemany. Fins el 1968 no hi ha cap nota oficial sobre els morts espanyols als camps nazis. Si algun deportat pregunta sobre la seva situació als organismes oficials, aquests li contesten que tot està en estudi. Fins al 1974, el govern espanyol no ha tramès cap certificat de mort al camp de Mauthausen”.
La Kristallnacht, per a algunes persones, durà més d’una nit, i l’escriptora d’ofici s’encarregà de recordar-nos-ho. Gràcies, per tot Montserrat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada