Les donuetes tenim càncer

Sí, així és! Us pot semblar bèstia, dit així, clar i català -ui! valencià- . Potser penseu que és inoportú, incómode, injust, bé, us puc admetre que fins i tot pot semblar de mal gust. I què? Us sembla que la malaltia és el càstig per algun pecat, per alguna trastada? xica, amb els avanços que n’hi ha i tu, tens això? Xist!, dis-ho en veu baixeta, que ho poden sentir les xiquetes. I arribes a l’hospital, i a la consulta i allí n’hi ha més gent que un dilluns de desembre en la vacuna contra la grip. És tan quotidià per a tantíssimes persones com pagar a hisenda. S’entén que vull dir que és normal per a les pobres persones que paguem religiosament -ja! ja!- perquè n’hi ha com Undangarin - o com cony es diga- que pagar paguen poc, o gens. 

Però, no perdam el fil, tenim càncer i estem tan mal vistes que ens fan baixar a l’infern -perdóóó! soterrani- per fer-nos el “tractament”. Passem molt de temps assegudes, si tenim sort, en unes cadires massa altes per a les nostres cames, en una espècie de corredor-passeig estret i amb corrent d’aire -la metja ens alerta contra els refredats, però allí es veu que ningú ho sap-. Aquell passeig-corredor-sala d’espera resulta més entretingut que el carrer principal el diumenge de Nadal. Mentre esperes l’anunci de l’efecte de la malaltia sobre el teu cos, tens l’oportunitat de veure passar una criatura acabada de nàixer, un ancià agònic, tres familiars despistats d’una difunta esperada, les provisions de tovalles per a la planta, els delegats i delegades de salut laboral que acudixen al despatx, un llit per a reparar, o la teua veïna de tota la vida, sí amb la que procures parlar poc perquè és una bocamolla, i també -sorpresa- pots trobar-te amb aquell antic amic que era el germà de la cunyada de la dona del germà d’aquell que cantava com els àngels, xica sí, aquell, com es deia...sí, Àngel moc.

Tens càncer, però la vida passa per davant teu i la teua malaltia et resulta un poc incómoda, perquè o bé estàs dreta, o mal asseguda, o pujant i baixant plantes de l’hospital o demanant hora per a no sé quina prova que no saps per a que servirà. I la nova situació t’obliga a matinar, dejunar, prendre’t setanta pastilles i a canviar tres o quatre vegades de seient i d’habitació, i a fer-te anàlisis de sang i que et traguen dos o tres quilos de sang -ai, sí ja sé que són litres i que exagere!- i amb tanta cosa ni temps tens per pensar amb el què tens.

I a açò li diuen hospital de dia i diuen que és millor. Això diuen però a mi no se me’n va del cap la imatge del ponedor de gallines que tenia una amiga en el corral. Apretades, constrenyides, ferides i malferides, irritades i espantades. El càncer es cura, si ja, no, no sempre, però mentrestant no podrien tractar-nos com a persones malaltes, espantades i necessitades, com a mínim, d’una bona cadira on posar el cul?

Nota de les autores per a l’any 2012

Amigues i amics , no sempre fem el que volem. La vida, les seues circumstàncies ens espenten i les nostres decisions s’ajusten al seu llit. Podem triar, però poc. A les autores del blog ens ha tocat trobar-nos cara a cara amb el càncer. Per segona vegada. Per a nosaltres ara és temps de cuidar, acompanyar, mitigar, ordenar i entendre el món de la malaltia i de les malaltes, les nostres. No podrem alimentar el blog perquè el temps el necessitem per a les nostres coses. Sabem que moltes i molts de vosaltres afronteu cada dia la malatia, la que siga, vostra o d’alguna persona a qui estimeu. Us escoltarem, us llegirem i us escriurem si així us ajudem a passar per aquesta estreta via. 

Només un consell, no perdau mai ni l’humor, ni la paciència. La vida ens sorprén, sempre.

Manola  i Rosa