Passa al contingut principal

Les donuetes tenim càncer




Sí, així és! Us pot semblar bèstia, dit així, clar i català -ui! valencià- . Potser penseu que és inoportú, incómode, injust, bé, us puc admetre que fins i tot pot semblar de mal gust. I què? Us sembla que la malaltia és el càstig per algun pecat, per alguna trastada? xica, amb els avanços que n’hi ha i tu, tens això? Xist!, dis-ho en veu baixeta, que ho poden sentir les xiquetes. I arribes a l’hospital, i a la consulta i allí n’hi ha més gent que un dilluns de desembre en la vacuna contra la grip. És tan quotidià per a tantíssimes persones com pagar a hisenda. S’entén que vull dir que és normal per a les pobres persones que paguem religiosament -ja! ja!- perquè n’hi ha com Undangarin - o com cony es diga- que pagar paguen poc, o gens. 
Però, no perdam el fil, tenim càncer i estem tan mal vistes que ens fan baixar a l’infern -perdóóó! soterrani- per fer-nos el “tractament”. Passem molt de temps assegudes, si tenim sort, en unes cadires massa altes per a les nostres cames, en una espècie de corredor-passeig estret i amb corrent d’aire -la metja ens alerta contra els refredats, però allí es veu que ningú ho sap-. Aquell passeig-corredor-sala d’espera resulta més entretingut que el carrer principal el diumenge de Nadal. Mentre esperes l’anunci de l’efecte de la malaltia sobre el teu cos, tens l’oportunitat de veure passar una criatura acabada de nàixer, un ancià agònic, tres familiars despistats d’una difunta esperada, les provisions de tovalles per a la planta, els delegats i delegades de salut laboral que acudixen al despatx, un llit per a reparar, o la teua veïna de tota la vida, sí amb la que procures parlar poc perquè és una bocamolla, i també -sorpresa- pots trobar-te amb aquell antic amic que era el germà de la cunyada de la dona del germà d’aquell que cantava com els àngels, xica sí, aquell, com es deia...sí, Àngel moc.
Tens càncer, però la vida passa per davant teu i la teua malaltia et resulta un poc incómoda, perquè o bé estàs dreta, o mal asseguda, o pujant i baixant plantes de l’hospital o demanant hora per a no sé quina prova que no saps per a que servirà. I la nova situació t’obliga a matinar, dejunar, prendre’t setanta pastilles i a canviar tres o quatre vegades de seient i d’habitació, i a fer-te anàlisis de sang i que et traguen dos o tres quilos de sang -ai, sí ja sé que són litres i que exagere!- i amb tanta cosa ni temps tens per pensar amb el què tens.
I a açò li diuen hospital de dia i diuen que és millor. Això diuen però a mi no se me’n va del cap la imatge del ponedor de gallines que tenia una amiga en el corral. Apretades, constrenyides, ferides i malferides, irritades i espantades. El càncer es cura, si ja, no, no sempre, però mentrestant no podrien tractar-nos com a persones malaltes, espantades i necessitades, com a mínim, d’una bona cadira on posar el cul?
Nota de les autores per a l’any 2012
Amigues i amics , no sempre fem el que volem. La vida, les seues circumstàncies ens espenten i les nostres decisions s’ajusten al seu llit. Podem triar, però poc. A les autores del blog ens ha tocat trobar-nos cara a cara amb el càncer. Per segona vegada. Per a nosaltres ara és temps de cuidar, acompanyar, mitigar, ordenar i entendre el món de la malaltia i de les malaltes, les nostres. No podrem alimentar el blog perquè el temps el necessitem per a les nostres coses. Sabem que moltes i molts de vosaltres afronteu cada dia la malatia, la que siga, vostra o d’alguna persona a qui estimeu. Us escoltarem, us llegirem i us escriurem si així us ajudem a passar per aquesta estreta via. 
Només un consell, no perdau mai ni l’humor, ni la paciència. La vida ens sorprén, sempre.
Manola  i Rosa

Comentaris

MGJuárez ha dit…
PEDREGATS.

Camines i els teus peus menuts es torcen. Pedregats -falses petxines- calivegen el vostre cor. Un llarg passadís desconegut espera.

Però no tinguis por; observa i descriu aquesta tempesta que s’inicia. Agafa la furiosa nebulosa, devesa de les empentes! Fes tremolar els ciments d’aquest Deu immisericordiós que us empaita violentament.
Vicicle ha dit…
Tens, teniu, tota la raó. Em sap greu el que dius. Que tot vaja el millor possible. I sí, sembla que els malats es deixen la seua dignitat com a persones al costat de la porta d'entrada de qualsevol hospital, o si més no, és que molts pensen. Ànims i bona sort.
fra miquel ha dit…
Tindrem paciència i bon humor, si més no ho procurarem...

A vosaltres; que tingueu forces per lluitar contra la malaltia i la fredor hospitalària.
He viscut de prop, en persones estimades, aquest mal. Per sort, (o per què es tractava d'un xiquet) a l'hospital hi havia un cert caliu. Malauradament, la malaltia el va guanyar...
Altres amigues que també l'han patit, n'han sortit victorioses.
No defalliu.
I si el fet que us escrivim us dona forces... aquí estem per donar ànims i desitjar-vos un final feliç
Molts petons i una forta abraçada
miquel
Macondo ha dit…
Estem amb vosaltres, prou d'haver d'amagar els moments menys dolços de la vida, qui més o qui menys els ha viscut en diferents circumstàncies; tota experiència vital és un revulsiu creatiu.
Petons i gràcies per compartir.
rosa roig ha dit…
amiges, amics us llegim i ens aagrada
Empar ha dit…
Llegint allò de les cadires i gallines... Em fas present la mare. Fa tres anys. I tres anys més enrere, també visquérem el càncer. Hores i més hores d'espera. He de dir que l'humor funciona. I molt!. Les persones pacients i ses acompanyants tenien il·lusió per estar esperant el tractament amb nosaltres, amb la mare. Acudit rere acudit. Les circumstàncies ens poden vindre imposades... com ho vivim es cosa nostra. I quan les forces minven, ací estic per allò que calga. Vida per vida, amigues
Macu ha dit…
Gràcies per compartir aquestes reflexions que comparteix totalment. Crec que en qualsevol malaltia és molt important tractar a les i els malalts com a persones que són. Respecte a l'humor, no hi ha que perdre'l mai... però hi ha vegades que costa molt mantindre'l. En eixos moments, pensar que hi ha persones com jo que vos estimen i estan amb vosaltres, que desitgem poder tornar a llegir-vos i fruir dels vostres articles i il·lustracions. Ànim i endavant,
Ana ha dit…
Comparto vuestro buen humor y tenéis tanta razón poniendo voz a algo que muchas otras sienten en este momento o alguna vez lo sintieron igual.
rosa roig ha dit…
Una forta barçada per dedicar-nos un moment de les vostres vides, necessitem saber que n'hi ha més vida enllà de les receptes, les visites, les cues...i l'angoixa
Josep ha dit…
Rosa ni Manola, jo et diré que hi ha a més de les receptes, l'angoixa i aquest home estúpid que es cola a les cues, creient que guanya temps ..
Tindràs l'amor de moltes persones que mai creies que coneixeries, Sabrem que és el càncer, i sabrem que no és la mort. Sabrem quin desconeixement hi ha d'ell (això que els periodistes diuen "ha mort d'una llarga malaltia" per no dir càncer) Hi ha moltes coses senzilles que ara les veiem i estimem, més que abans. Estimarem el temps. Sabrem que el càncer forma part de la vida, i ens posarem bé, Ens posarem bé!!. Que ens estimarem molt més. Tot això i molt més és el que hi ha darrere una recepta....

Una abraçada.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f