Passa al contingut principal

M'arromangue i vaig!

Donuetes de dol, Manola Roig


No pense fer cas mai més de ningú. La meua veïna, Juani, la mala pècora, vinga dir, que estos del partit popular ho arreglaran tot, que mira què han fet amb el melonar de Suniets i l’home que mai havien tingut un gallet, i jo vaig i m’ho crec. Fava, i fava i fava!!! Si de treballar ningú es fa ric, i els rics sempre ens foten. Això deia ma iaio, republicà i boig, que, clar, també obligà la dona a casar-se amb ell el dia que li va eixir al davant amb una faca....que ja no saps a qui creure, ni de qui fiar-te. 
De les filles tampoc, que aquella insistia en què li ferem cas a l’amic -ara li diuen amic- del banc -Bankia li diuen-, que els quatre durets de l’herència de la mare creixerien, i faríem un viatge, i canviaríem el cotxe, i pintaríem dalt...una bona merda! -li dic, jo-. M’he quedat “compuesta i sin novio”, no sé quin rotllo d’unes coses preferents, i au! l’amic de la meua filla diu que no pot tornar-me els 6.000 eurets. Nyas, coca, ni cotxe, ni pintura ni diners...Ai, si ma iaia alçara el cap, m’unflaria a sabatades! Figa, que no veus que els bancs enganyen i els rics, roben?
La millor la meua cunyada, Mari, queda’t tu a la mare -li diuen sogra-, estàs en casa, dóna poca faena i amb la seua pensió podeu acabar de passar, amb la carrera de la xica i el casament del xic, i la malaltia d’Andreu...clar, sí, sí, Si! poca faena! Ai, mare quin empastre. Té demència, no para de xarrar i donar la murga, va amunt i avall, i damunt a punt està de perdre ella, la pensió, el meu home la paga, i jo la salut i la paciència.
Però açò s’ha acabat, ara la meua filla que volia ser periodista, anirà al carrer, tanquen la televisió valenciana perquè s’han gastat tots el diners en els amics d’uns i d’altres, i vinga donar-li diners al Papa i al del bigot - això diuen en la plaça- i la meua xiqueta no podrà treballar! 
Que sí, que s’ha acabat! Diu, Empar, la del bar que des d’ahir que per tallar-se el cabell i per morir-se, també cobraran més, que és un impost de luxe, i n’hi ha més IVA.  Morir-se un luxe?  Què algú ho pot evitar? Pep, el carter, m’explicà que l’església no paga contribució, sé ben cert que el riquet de mitja capa veí de ma tia, tenia diners negres i ara els ha tret perquè no havia de pagar impost; i jo, pobra desgraciada, pague, fins i tot, les multes del carret de la compra!
Creiu-vos el que dic, s’ha acabat! Des d’ara mateix canvie d’actitud i d’amigues, i com quan netege les persianes un dia de ponent, plantaré carà i m’arromangaré. Diré el que voldré, tallaré les targetes de crèdit -que d’això no cobren IVA-, m’amagaré en casa els pocs diners que encara no m’han robat -el banc, o el ministre- i enviaré a la merda a la meua veïna, la del melonar del PP! Ah, i esta nit de manifestació. Hui m’arromangue, però no faré sopar.

Comentaris

zel ha dit…
Jo ho signo tot, vull dir que tens més raó que una...republicana com cal... i a més, per acabar de fotre'ns, van i apugen la plastilina als xiquets, conye!

Entrades populars d'aquest blog

Les flors de Mercé Rodoreda per al Dia Mundial de la poesia 2012

L’any 1981-ai!- vaig descobrir uns escrits de Mercé Rodoreda que sempre m’han acompanyat i que he llegit i rellegit i rellegit...i encara ara m’emocionen, m’omplen, em sorprenen i m’emocionen.I només puc dir, que si els crítics diuen que això és prosa, a mi em sembla poesia. He llegit que les Flors de debò, li van costar a l’autora”una eternitat” d’escriure, les construïa a poc a poc, les destil·lava i després les va deixar amagades en un calaix durant molt de temps. A mi m’han acompanyat mitja vida i espere que em duren l’altra meitat.
Viatges i flors, és un dels meus llibres més estimats, veig l’escriptora autodidacta popular, veig la periodista i l’esperit d’aventura, veig la tendresa i la distància, i la desesperança i l’exili, i l’amargura de la guerra i la soledat i la fragmentació. Però també veig l’esperança i la poesia i el joc.  Us he triat breus fragments de les flors perquè quedeu enganxades com jo a la seua contemplació.













Flor Boja És molt enganxosa i molt perillosa....No és…

Contem històries de dones d'ací, a la Plaça del Llibre

Amb 400 paraules de prosa senzilla, emotiva i divertida, 4 ratlles i dos tintes hem contat i dibuixat les històries de 22 dones com Concha Alós, Celia Amorós, Cecilia Bartolomé, Lucrècia Borja, Margarida Borràs, Maria Cambrils, Patricia Campos, Ascensión Chirivella, Beatriu Civera, Susi Díaz, Victoria Fernández, Lola Gaos, Ana Belén Giner, Matilde Gras, Hortensia Herrero, Guillermina Medrano, Núria Oliver, Teresa Oller, Esperança Ramos, Carmelina Sánchez-Cutillas, Soledad Sevilla i Maruja Tomàs. 

Tenim encara moltes històries que contar, perquè el talent de les valencianes no s’acaba mai. Saben que en el futur ens comunicarem amb el pensament, que jugar a raspall, galotxa, futbol o pilotar avions és cosa de xiques. Dominen les paraules, els sabors, les melodies populars, la llum i el color buscant la veu d’un poble, el sabor renovat o l’emoció que s’hi amaga. Comparteixen amb nosaltres la bellesa i la poesia. Són sàvies, valentes i treballadores incansables. Tomben murs i obren portes,…

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil.
Recordem les mortes i consolem les vives.
Diu Rosa Leveroni
Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!...
Afegeix Clementina Arderiu
Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc.
Alerta Maria Àngels Anglada
Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en fieu, per sota  les fràgils aparances tenim un cor salvatge  i estranys senyors servim                              -ja ho e…