Escriptores valencianes sota el franquisme: un filet de vida

Donueta, Manola Roig

...quan es trenque el filet de vida que em sosté 
i cendra voluntària em vesse en l’aire, 
m’atreviré, malgrat l’obscura absència, 
a esdevenir llum de propera recordança.

Matilde Llòria

Ha mort hui Chavela Vargas, fa 50 anys que va morir Marylin Monroe, i un 5 d’agost del 1939, els feixistes executaren de matinada 13 dones innocents, la meitat menors. Hui és dia de dol de dones. I vull recordar i reivindicar la generació d’escriptores valencianes que durant el franquisme van publicar en català al País Valencià, malgrat el menyspreu dels “amics” i l’odi dels enemics: Maria Beneyto (1925-2011), Beatriu Civera (1914-1995), Maria Ibars (1892-1965), Matilde Llòria (1912- 2002), Anna Rebeca Mezquita (1890 - 1970), Maria Mulet (1930-1982), Sofia Salvador (1925-1995) i Carmelina Sánchez-Cutillas (1927-2009).  Elles van escriure en català sota el franquisme, i van buscar i bastir ponts entre la seua condició de dona i la seua voluntat de narrar, les van marginar, criticar, els van retirar premis en descobrir el seu sexe, o bé no els van perdonar les vacil·lacions, però tampoc els guanys, com a Maria Beneyto. 

Silenci, censura, menypreu, oblit, tant dels “amics” com dels enemics, dels que no volien que trencaren el seu camí, ni que tingueren vida, ni veu pròpia. Els enemics, volien que callaren, els “amics” -amb excepcions, com la de Fuster-, també. Massa incultes, massa dones. 

Explica Maria Lacueva i Lorenz, en l’article Bastir un pont sobre l’abisme i no perdre l’equilibri (o ésser dona i escriptora en català durant el franquisme al País Valencià), dos fets protagonitzats per escriptores valencianes, on es veu clarament el “sexisme” de la literatura catalana, a les terres valencianes : “ Anna Rebeca Mezquita, segurament va escarmentar pel  tractament rebut en guanyar, i perdre tot seguit, la Flor Natural pel millor poema d’amor dels Jocs Florals organitzat per l’associació “Lo Rat Penat” el 1952. I és que, quan el president i el secretari del jurat, Carles Salvador i Enric Soler i Godes respectivament, se n’adonaren que l’autoria del poema corresponia a una dona, li van retirar el premi.... Un dels grans  pecats de Maria Beneyto va ser guanyar el premi València de Literatura el 1953 amb un poemari en castellà. Va rebre amences i menyspreu, ja què li l’havia guanyat a un tal Vicent Andrés Estellés que també s’havia presentat al premi, però amb una obra escrita en català.” 

Ser dona no és fàcil,ni per a una jove que creu en els ideals republicans, ni per a una actriu guapíssima i desitjada, manipulada, ni per a una cantant enganxada a l’alcohol. En la versió local, si ets dona i a més ets escriptora i valenciana has d’agrair a l’atzar tres malediccions. Em sap greu no haver conegut, i llegit, més i  més prompte les escriptores que em van precedir. Reclame l’herència de les valencianes que gosaren escriure en català, tot i no ser tan excel·lents com algun -pocs, però- dels seus companys. He dit en alguna ocasió que la literatura catalana “es cosa de hombres”, des dels trobadors!, i estic convençuda que la causa fonamental és el tamany del mercat, com més reduïda és una literatura menys competència admet. Literatures minoritàries, literatures sectàries, sexistes... Explicava Virgínia Wolf que l’educació és necessària, però també ho és que “les dones siguen lliures per experimentar; que discrepen sense por dels hòmens i expressen obertament les seues discrepàncies; que tota activitat intel·lectual siga promoguda, de tal manera que sempre hi haja un nucli de dones que pensen, inventen, imaginen i creen amb tanta llibertat com els hòmens, i amb tan poca por a fer el ridícul.”

Les anècdotes sobre Mezquita i Beneyto  “il·lustren prou bé la situació en què es trobaren les dones valencianes que, durant el franquisme, intentaren crear ponts de paraules per evitar que una llengua i una identitat (com a dona i com a poble) desaparegueren en l’abisme que significà la dictadura...

Una vegada acabada la dictadura,  i contra tot pronòstic, les coses empitjoraren per aquestes autores. Especialistes i crítics d’arreu de l’àrea lingüística, tret de raríssimes – i  valuosíssimes- excepcions, els giren l’esquena. La majoria simplement les ignoren.” com explica Maria Lacueva i Lorenz.  

Nosaltres, ara, hui les recordem