Passa al contingut principal

Esther Tusquets, irreparable

Donueta pirata de Manola Roig



“Y, sin embargo, me alegro de haber nacido, y, aunque la vida que llevamos los hombres en el planeta Tierra sea (para unos màs que para otros) loca, entendí muy pronto que no iba a disponer de otra y que lo mejor sería devorar ésta con glotonería, àvida de todos sus sabores, de todo cuanto pudiera ofrecerme, que ha sido mucho...Si, cosa que no creo, soy consciente en el momento de mi muerte de que me estoy muriendo, me reconfontarà pensar que nada me he perdido por prudencia o pereza, que le he arrancado a bocados a la vida -a las buenas o a las malas, y algunas veces a un precio exorbitante por eso me siento exonerada de darle las gracias- cuanto ha puesto a mi alcance.”


Una declaració clara i contundent de com viu, i pensa en la seua mort, una dona intrèpida, valenta, decidida, sensible, intel·ligent, descreguda i ferida, que no ha deixat de fer, i de treballar amb una intensitat que hauríem d’imitar. Un model de vida que, ara, en un moment de baixa intensitat vital provocada pel discurs catastròfic, culpabilitzador i les accions amenaçadores de la dreta, és bo conèixer. 

Irreparable. Esther Tusquets, va morir fa poc, i espere que morira com va escriure que ho volia fer.  Abans de llegir les seues memòries desconeixa l’editora i no sabia en quantes coses de la meua vida havia intervingut, des de la distància: Mafalda, Umberto Eco, Virginia Wolf, Ana Maria Matute, per exemple. Entre ella i nosaltres n’hi ha emocions, complicitats quasi secretes, passions, dolors i els llibres que va editar i que va escriure. I tot el que els seus llibres van fer per nosaltres.

Còmplice, “Siempre desde pequeña me habian gustado apasionadamente los libros.... Leía, desde que aprendí a leer, a todas horas y en todas partes, con un fervor que no he recuperado en ninguna otra etapa de mi vida. Y que ahora he terminado por perder”. 

Sincera, “Yo habia pasado una infancia y una adolescencia difíciles centradas en una complicada relación con mi madre, conflicto por lo visto insoluble, porque todavía hoy...lo arrastro conmigo...y mama sigue presente y las heridas que, tal vez sin saberlo ni quererlo, abrió, siguen sangrando, escociendo, doliendo...como si al pensar en ella, al recordarla, me viera reducida de golpe a mi condición de adolescente tímida, insegura, siempre mendigando -mendigandóle a ella- un cariño del que no me sentia segura.”

Treballadora. Sense l’editorial Lumen, que ella ajudà a construir, una part de nosaltres no sabria el que sap, ni hauria pogut llegir el que vam llegir. La vida d’Esther, i la nostra, començà a canviar un dia de l’any 1959 quan son pare va comprar una editorial familiar dedicada a textos religioses.  Però què era Lumen? Segons explicà Paul Preston el 2005 en una conferència polèmica en Barcelona, “el origen de Lumen no era una editorial de textos religiosos, sino una editorial llamada inicialmente Ediciones Antisectarias, que contó con la colaboración de Serrano Suñer, fue financiada en parte por el cuartel general de Franco y tenia entre sus objetivos la propaganda franquista y antisemita.” 

Amb un gran sentit de l’humor. Ella, que acceptà el repte de son pare sense pensar-ho massa, ho explica així “Durante años me divirtió la paradoja de que una editorial franquista i religiosa, creada por mi tío Juan ( es refereix a Monseñor Tusquets, un personatge “de cuidado”), hubiera caído de modo inesperado en nuestras manos, que no éramos sólo librepensadores, sino resueltamente ateos, y de que una editorial fundada el año 1936 para defender los valores de la España cristiana, reaccionaria y tradicional fuera a convertirse en las décadas de los 60 y de los 70 en una de las editoriales formalmente comprometidas en la lucha contra el franquismo.”

“Tot el que fem és irreparable” deia Fuster, i en el cas d’Esther Tusquets, li hem d’agrair la irreparabilitat - perdó- d’alguns seus actes i les seues decisions, perquè ens ajudà a ser com sóm, i a ser el que som. Com a mínim, a mi.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f