Pensàveu que la gent de la Ribera no era capaç d'allunyar-se de l'olor dels camps humits d'arròs? Pensàveu que només els ànecs viatgen per visitar-nos en novembre?
Joc de dos, s'allunya i viatja. Cap al nord, on hem estat en moltes ocasion i tenim bones amistats. Divendres dia 9 de novembre, a les 7 de la vesprada tornàrem a parlar de poesia i de joc. Ho farà Inés Escoí, perquè Mari Cuz Notari ens ha "produït" la presentació a la Llibreria Argot, de Castelló de la Plana.
Viatgem a la terra d'un bon amic, Vicent Pitarch. A la ciutat del poeta Josep Porcar, amb qui juguem a les paraules. El seu xiquet i la meua xiqueta. Mentre arriba divendres, fem boca amb un tast de poesia.
Última cançò de bressol
El xiquet no torna.
No tornarà.
Ja no el desespera.
Venia poc, últimament.
Mira: aquesta fotografia és la dels genolls
ferits, sang i crosta
de l'estiu aquell que va caure
sèquia avall.
Exactament la mateixa
del cor compromés a no deixar mai
d'esperar-lo.
Sé que no tornarà.
Però és ell qui custodia la porta dels meus somnis
i només la meua resposta té la clau.
Els estius, Josep Porcar
La meua xiqueta
La meua xiqueta ja no és l’ama
ni del carrer ni del corral.
Li han arravatat la figuera i la parra,
i la flor del taronger.
La meua xiqueta ha crescut
perquè la mentida l’ha encalçada,
primer al carrer, després al corral.
I figuera, parra i flor del taronger
se li han podrit a les mans.
La meua xiqueta que no és ama,
ara no té ni carrer, ni té corral.
Joc de dos, Rosa Roig
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada