 |
| dona pedra, Manola Roig |
Enguany que la dreta torna a ocupar la trona, perquè l’autèntic poder dubte que l’haja abandonat mai, recordem les dones de la II República que des dels primers anys del segle XX van defensar la nostra dignitat, els dret a ser considerades ciutadanes de primera, el dret a l’educació i el dret a decidir sobre el nostre cos, a la independència i al vot. Recordem les dones que va perseguir el franquisme, els militars sublevats, la dreta, l’església, companyes que en públic i en privat feren un pas avant, que trencaren el silenci, i pagaren amb l’exili, la incomprensió, l’insult, la presó i algunes amb la vida. Recordar-les i esgarrar les presons i els exilis, per elles, per nosaltres, és la nostra obligació.
Recordem les exiliades junt amb Clara Campoamor, que en 1931va aconseguir que s’aprovara el dret al vot femení, i en 1934 l’esquerra la va fer única responsable de la seua derrota en les eleccions. . O com Victòria Kent, exiliada i directora de presons, que va dimitir del seu càrrec per mantindre una posició ètica i coherent amb el que defensava.
Recordem les preses polítiques empresonades a l’Estat Espanyol, entre 18.000 i 30.000 entre 1939 i 1940, i recordem les milers que van ser executades en la immediata posguerra.
“Les dones també van patir les detencions i les consegüents tortures i vexacions, com ara el tall del monyo i dels cabells al zero i després ser passejades pels carrers de la localitat, la ingesta d’oli de ricí i, en moltes ocasions, varen ser sotmeses a violacions, inclús les dones embarassades...moltes dones van haver de romandre a la presó amb els seus fills, no pocs dels quals deixaren allí la seua vida per les deplorables condicions en què es trobaven o bé van ser assassinats directament o van desaparèixer disseminats dintre de la xarxa de corrupteles franquistes, generalment en forma d’adopció generalitzada...el franquisme no va reconèixer mai les preses polítiques com a tals, sinó que les va considerar directament prostitutes...”
Ricard Camil Torres Fabra
“Introducció al món penitenciari al País Valencià”
Al País Valencià, van detindre centenars de republicanes com consta a l’arxiu del Centre Penitenciari de Picassent on es troben els expedients penitenciaris de les preses. Alguns noms els explica Vicenta Verdugo:
“Rosa Estruch Espinós, militante comunista y alcaldesa de Villalonga
Amparo Soto Sanchis , Amparo Pérez Pérez, miembros del Partido Comunista
Pilar Soler Miquel...fundadora de la Agrupación de Mujeres Antifascistas....
Angeles Soler...colaboradora del Socorro Rojo Internacional...
Amalia Estela concejala del ayuntamiento de Carcaixent...
Adelaida de la Cruz alcaldesa de Novetlé i maestra de profesión...
Angela Campos, militante del POUM...
Francisca Sanchis fundadora de Izquierda Republicana, maestra que pertenecía a la FETE
Ángela Sempere miembro de la FETE e inspectora de Primera Enseñanza,
Angeles Malonda, militante socialista pertenenciente a la UGT i de profesión farmacéutica, Remedios Montero guerrillera de la Agrupación de Levante”
Vicenta Verdugo,
“Franquismo y represión femenina en Valencia”
A les detingudes se’ls va aplicar el Codi de Justícia Militar, encara que eren civils, i s’enfrontaren a Consells de Guerra sumaríssims i sumaríssims d’urgència, semblants més a un procés inquisitorial que a a una judici. Acusades d’auxili i adhesió a la rebel·lió, i també de conductes immorals, van ser torturades i condemnades a penes de presó i a penes de mort.
“Maria Pérez Lacruz y Ageda Campos fueron fusiladas...Algunas fueron torturadas brutalmente, como Rosa Estruch...las torturas inflingidas la dejaron inmovilizada de por vida. Al igual que a Remedios Montero, a quien las torturas sufridas enlos interrogatorios la incapacitaron para tener hijos...Pilar Soler i Maria Pérez dieron a luz en la cárcel” El fill/filla de Maria es perdé per a la família de sa mare, segrestat pel règim i els seus executors.
Vicenta Verdugo,
“Franquismo y represión femenina en Valencia”
Les dones antifranquistes van saber, ja des de l’angoixa de les presons, respondre solidàriament i trencar el seu aïllament, van crear xarxes que aguantaren fins que el dictador va morir. Defensar eixes xarxes i reconstruir-les, també és una obligació per a nosaltres.
“Aquestes dones van actuar com a enllaç generacional, com a hereves i transmissores, entre les que van protagonitzar i van participar en les cultures polítiques igualitàries, republicanes i socialistes, dels anys trenta i les que van actuar ja a l’oposició en els anys finals del franquisme...Les paraules de Remedios Montero sintetitzen aquests elements identitaris en els quals el discurs legitimador de l’acció política al·ludeix a la rebel·lia individual i, alhora, a l’herència política i ideològica de la República...:
Davant tanta injustícia es podia deixar tot per por? Et feia més ràbia i et transmetia molt més valor per a seguir endavant. Calia seguir per a tornar a conquistar tots aquests drets que la República ens havia donat per una gran majoria en les urnes”
Ana Aguado
Repressió Franquista i Identitats femenines.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada