Joan Fuster, cremat a les Falles

Equip Realitat, Fuster dimoni

De l’incident entre Joan Fuster i les autoritats franquísticofalleres de l’any 1963, se’n parla poc. Tan poc que enguany que celebrem mil aniversaris sobre Fuster, i els seus textos, hem decidit -qui? el nacionalisme reconvertit? l’esquerra oblidada? els lliurepensadors extraviats? l’ànima del poble “dimezzatta? Qui, senyor, qui?- parlar-ne poc. Tan poc que només he llegit el recordatori en el Levante.

Ja sé que les falles no són el que eren, però això porta directament a concloure, que tampoc ho som nosaltres. I així fem cert aquell famós aforisme de Fuster que diu- més  o menys- que ser pare idiotitza, encara que la criatura siga la transició, la dmeocràcia, l’estatut, la possibilitat de guanyar unes eleccions....  I cadascú i cadascuna que s’ho prenga com vulga. En perdre Fuster vam perdre la veu de la nostra consciència, una veu clara i sense pèls a la llengua, que tenia per costum dir-nos el que no volíem sentir. Per això, cremaren el seu llibre i el seu ninot. Convé no oblidar que podrien tornar-ho a fer, mentre nosaltres, vosaltres i elles o ells entren amb el ram de flors per a la Geperudeta. Com si ací no haguera passat res.

El fet, per a qui no el conega, va succeir durant la Cavalcada del Ninot de 1963, en la qual diverses comissions falleres van “criticar” Fuster. Ho explicava el Levante-EMV així:  

“dos carrozas falleras condenaron al escarnio público a la figura del escritor de Sueca un año después de publicar sus dos obras con más impacto político y polémica aparejada: Nosaltres, els valencians, donde difundió la tesis que modernizaría el nacionalismo valenciano con voluntad de acercarlo políticamente a Cataluña, y El País Valenciano, una guía turística con críticas mordaces que intentaban desmitificar algunos tópicos y costumbres de su pueblo, como que "las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano". Y las Fallas, tras una campaña mediática tergiversadora en contra del escritor -"Las falleras se disfrazan", era la frase que atribuía Las Provincias al autor de Diccionari per a ociosos- no le perdonaron su postura y ajustaron cuentas con el intelectual. 

En aquella cabalgata de hace ahora 50 años, la carroza de la falla Peu de la Creu-Don Juan de Vilarrasa tenía por lema "El mundo de los infiernos". Constaba de siete grupos infernales, el último de los cuales versaba sobre Fuster y su obra El País Valenciano. El guión de la cabalgata, publicado en la página 6 del diario Levante un día después, era explícito respecto a las intenciones de la falla. Un enorme libro reproducía la portada de El País Valenciano y se presentaba a su autor "con aire de parodia". Además, dos labradores de la falla leyeron una gran copia de la página 53 del libro, en la que se recogían los comentarios sobre los trajes regionales que eran replicados por los miembros de la comisión. Al final del grupo desfilaba una fallita que fue quemada al terminar el recorrido con un ninot de Joan Fuster. No era el día de la cremà, pero los falleros no pudieron aguantarse y Fuster y sus libros no se salvaron de la quema.”

Podem creure que el fet no afecta Fuster, però jo no ho tinc massa clar, sobretot després de saber que son pare i sa mare estaven encara vius, eren i vivien en un poble menut i tenien poca salut. Mentre la figura de Fuster cremava, i no precisament en un falla en companyia de la resta de “ninots, l’escriptor treballava en fer-nos entendre el que Ausiàs March, a Vicent Ferrer o Isabel de Villena ens volien explicar amb les seues obres. Poca broma.

Ernest Martínez Ferrando, en una carta adreçada a l’amic i datada el 5 de maig de 1963 escrivia “Un cop llegit el llibre (excel·lent) trobe lamentable la campanya d’indignació contra ell...En la campanya, doncs, potser anaven involucrats sentiments inconfessables. Aquest llibre, amb el temps, pot produir efectes saludables; és ben grotesc l’ambient de tòpic empedreït, de rutina, de nyonyeria, etc..., que manté com adormida la ciutat, amb Almeles, confits i m. en els dits...el llibre, com a revulsiu, el trobe molt saludable”

I ara, preguntem-nos, quantes i quants de nosaltres - i enteneu-me bé el pronom- hem llegit el llibre, els llibres que provocaren la reacció dels nostres enemics - i enteneu-me bé el susbtantiu-.I, si els hem llegit, què hem aprés? Díria, citant a Martínez Ferrando que encara no hem aconseguit llevar-nos la “m. dels dits”.