Matar a Lorca i despertar

Desperte de ser niño, nunca despiertes

triste llevo la boca, riete siempre

Miguel Hernandez

Mentre veig com la lluna fuig pel costat del Far, s’acosta l’hora en què van asssassinar Federico Garcia Lorca -una matinada d’agost com la de hui, però en l’any 36-, tanque els ulls a la brisa i intente ser ell. Intente ser amb ell, i sentir l’olor dels seus assassins, perquè el nostre sentit més primitiu no enganya. Olor de merda, olor de covardia, de venjança, olor de raó única i veritat divina, olor d’obediència i enveja. El conduïen a la mort un grup d’assassins guiats per la poderosa veu de Queipo de LLano, que usava la prosa per a la mort i la brutalitat: “Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombre de verdad. Y, de paso, también, a sus mujeres. Esto está totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen”

I aquell grup de “valientes legionarios” eixits del poble traidor a la II República, usà bales i prosa per obligar al poeta a escriure una nota, per a l’engany, l’extorsió i l’última humiliació vestida d’última esperança. L’havien de fer escriure! Una última crueldat dels assassins. No era prou contundent matar l’home, ni tallar la poesia, havien d’afegir l’ofensa i la humiliació per al mort en la seua mort i per als vius en la seua vida. Ho explica al detall Iaan Gibson en Muerte en Fuente Grande :

“Acabamos de matar a Federico García Lorca -se jactaba [Juan Luis Trescastro] la mañana del asesinato-. Yo le metí dos tiros en el culo por maricón..Aquel mismo día llegó a la casa de la calle de San Antón un miembro de la Escuadra Negra con una carta de Federico. Decía, sencillamente: “Te ruego, papá, que a este señor le entregues 1.000 pesetas como donativo para las fuerzas armadas”. Se trataba de una vil jugada que se le había hecho al poeta en el Gobierno Civil, dándole a entender que, si pagaba su padre esta muy considerable cantidad, salvaría la vida. Federico García Rodríguez, pensando que su hijo vivía todavía, desembolsó la cantidad requerida. La operación fue observada por el chófer de la familia, Francisco Murillo Gámez, a quien los asesinos le dirían a continuación que acababan de fusilar al poeta en Víznar, mostrándole un paquete de cigarrillos Lucky sustraído al cadáver».

Machado a València

La veu d’un jove poeta, Juan Gil Albert donà la notícia de la mort de Garcia Lorca en la Plaça de la Universitat en València. Aquell jove poeta s’exilià en el 39,i passà pel Camp d’Argelés. Allí va coincidir amb la dona que va escriure el primer text sobre el camp de concentració que el govern francés va reservar als republicans refugiats. Sílvia Mistral a Èxodo: "Una playa inmensa, y nada más. Ni caseta, ni agua, ni comida, ni enfermeros, ni medicinas. Sólo la arena y el mistral. Y los senegaleses. Altos y negros, semejan niños a los que se ha dado un fusil y un uniforme y una orden de matar"

Els que van guanyar la Guerra Civil, assassinaven poetes a la matinada, els exigien diners després de morts, els enviaven a l’exili i als Camps de concentració, i també els condemnaven a morir en presó. Com a Miguel Hernàndez, condemnat a mort , que passà 3 anys de presó en presó- Palencia, Ocaña i Alacant, fins que es va morir.

Mort, exili, presó, l’obra de “los hombres de verdad”. Preferisc els poetes, quan fan prosa com la de l’1 de maig de 1937 a València d’Antonio Machado "De moment estic ací a València al costat del Govern cent vegades legítim de la gloriosa República espanyola i sense altra aspiració que la de no tancar els ulls abans de veure el triomf definitiu de la causa popular, que és -com vostè diu molt bé- la causa comuna a tota la humanitat progressista". Però també quan fan poesia com la de Miguel Hernandez, no despertar i riure sempre. Però, podré?