Una vegada va existir una muntanya tan alta, tan alta que la seua ombra arribava fins els marenys i ofegava les canyes dels joncs. La boira que envoltava aquella terrible muntanya, espessa i fosca, buidava el cor i les butxaques dels habitants de la ribera. Només un dia de l’any, durant el solstici de l’estiu, s’aconseguia endevinar la magnitud de l’enemiga. I la por, tornava, per instal·lar-s’hi. Aquella maleïda muntanya, la seua ombra i la seua boira duraven ja massa anys per a les terres baixes.
Ma iaia, la blanca, encara va sentir contar de primera mà la rondalla de la muntanya de fum. Jo us puc ben assegurar que la llum de la mirada de ma iaia era la de l’esperança de veure passar, per davant del molí de Matada, a alguna de les persones que van desfer la maledicció. De menuda li contaren com un bon dia, en què el sol es desvetllà estranyament roig, s’hi trobaren a la falda de la muntanya sis persones disposades a emprendre el camí incert i confús de la rebeldia. S’havien cansat dels silencis i de la fam.
Alguna cosa més antiga i poderosa que la por les havia mogudes cap aquell indret inhòspit i ple de pedres, des d’on pensaven pujar al cim per recuperar la dignitat i la vida per a tota la contrada. Se’n conten moltes d’històries – crec que en cada casa n’hi ha una de diferent- de per què i com aconseguiren desfer el fum i assolar la muntanya. Mai, però sabrem del cert com va anar tot.
D’aquelles persones vencedores de la muntanya, ningú recorda el nom, ni la procedència, l’edat o el sexe. D’una, se’n deia que era molt sàvia, de l’altra queera prudent i agosarada alhora. Afegeixen que pel que sembla, la més gran tenia una veu poderosa que desiafava la negra nit. Ninguna persona oblida que la més valenta, era també la més pacient, i la que tenia fama de dèbil guaria totes les ferides. D’una d’elles encara corren de boca en boca mil facècies sobre el seu sentit de la justícia, un exemple per a les criatures. Ma iaia, la blanca s’entendria quan recordava a la que tenia el do de la paraula i del silenci, i mai s’oblidava d’aquella que sabia fer molt amb molt poc. De totes, però, se’n deia que eren lleials, generoses, i infatigables.
En la rondalla conten que si bé al principi de la pujada que canvia les seues vides i les nostres, no es coneixen ni pel seu nom, ni tampoc no sabien de què era capaç cadascuna d’elles, en arribar al cim s’havien curat tantes ferides les unes a les altres, i havien perdut i guanyat tantes batalles cos a cos, que sense parlar s’entenien. Va ser just per això perquè eren una mirada de molts ulls, i una ànima de moltes mans, que aconseguiren la justa i imbatible força capaç de véncer tanta injustícia. I en fer el cim van saber a l’instant què havien de fer per desfer-se de la muntanya i de la boira, i les van convertir en fum.
Amb molta pena, un punt d’excitació i un gran respecte s’explica en la comarca que en descobrir el secret, es despertaren les forces més amagades de les terres de sota, que, per venjar-se de la gosadia humana, enviaren una forta ventada que s’emporta ben lluny el fum de la muntanya, i a tot el grup que havia vençut la por
Al cor de totes les bones persones de la comarca, agraïdes pel sol que ara veuen cada dia, quedà l’esperança que algun dia enfilaran el camí de la pujada. Per això, i per recordar-nos el què podem fer si gosem, en les nits sense lluna s’encenen animetes, com focs fatus, reseguint el camí de la muntanya de fum. Per si en veure’l poden tornar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada