Passa al contingut principal

Els Animals de séquia d'Emili Piera

Emili Piera

Emili Piera escriu des fa molts anys una columna al Levante-EMV. L'altre dia va voler parlar dels nostres animals. Emili ens ha entés a nosaltres, igual com fa molts anys que entén el que el professor Thomas F. Glick, conegut i respectat pels seus estudis històrics sobre el regadiu, definí com «l’entramada constel·lació —séquies, sénies, assuts, tandes, partidors, molins...». Ací, la podeu enllaçar i llegir. Gràcies, Emili!



«Animals de sèquia»

Emili Piera


Hay una cosa que tienen en común las sierras y las llanuras: el agua es su amenidad. El agua y sus consecuencias: el terciopelo de las algas, el aliento del bosque, el visceral ensimismamiento de la coliflor, el granulado papilar de la berenjena. Fui a Sueca a la presentación de Animals de séquia, un libro escrito por Rosa Roig y muy inteligentemente ilustrado por su hermana Manola y me encontré con un poema de agua, de fluidez, de valor. Parece un libro para niños pero, como precisaron las autoras, es más bien un lugar de recreo y ensueño para adultos que no han olvidado al niño que fueron: el Principito y su planeta privativo.
Lo esencial permanece invisible a los ojos. Y más si hay juncos y neblinas que enmarañen la percepción. El arrozal tiene una respiración dilatada con largas inundaciones y vaciamientos. Y todo crece al ritmo de esa compás lunar: el fluir del agua y sus criaturas, «de la Séquia Major i de les seues 26 filloles». 


Ungla Negra, Manola Roig
Solo los temores, la «ungla negra», se desbordan en las sombras duras del mediodía o en alta noche cuando se oyen rumores fugitivos y, afuera, unas garras trazan sobre la puerta el enredado ovillo del miedo. Pero vivir significa adaptarse a unas pocas y sencillas verdades i «a qui té por/ de merda li fan la fossa». Este libro también es, claro, un bestiario con la correspondiente cuota de animales fabulosos en la tradición de Lucrecio, de Borges, de Martí Domínguez.
Toda esta belleza no se cría sola: la ampara el trabajo humano y la amenaza la insolvencia de algunos políticos. Aún no tenemos garantizados los aportes de agua que aseguren la pervivencia de la Albufera. Si no nos mata antes la incuria, el agua que alumbró el chispazo de la vida, muchas veces en infinitos ciclos, se encargará, como mandan los cánones diluviales, de aniquilarla (el fuego se aplica a destrucciones locales, como la de Sodoma: Yavé es partidario de las quemas controladas). Y en la misma agua, en su ondulante útero, no mucho después, volverá a desanillarse, como una serpiente, la trama de la vida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f