Ens riem amb les dones turques, sense por

Manola Roig i Rosa Roig, autores del blog, es riuen amb les dones turques. Foto: V. Ferri

Abans de tancar per vacances volem riure’ns amb les dones turques, les que han resistit i s’han manifestat contra les declaracions d’un home, que des des del poder, des de la trona, ha indicat que les dones no s’haurien de riure. No m’estranya gens que se’ns prohibisca riure, ja fa temps que sé que riure’s és una activitat subversiva, i per això mateix, recomanable. Molt!

Féu-ho rigueu-vos de tot, de vosaltres mateixa, de les vostres penes i limitacions, de les vostres habilitats i manies. Però sobretot rieu-vos del que diuen ells de vosaltres, nosaltres. Rieu tan fort que caiga la pols dels textos dels nostres amics poderosos i savis, ministres, cardenals, vice-ministres, papes, jutges, reis o filòsofs. Que tremole la terra i els temples, i que les pedres de la presó que des de fa milers d’anys els hòmens poderosos construeixen per a nosaltres, es baden.

Rieu de l’afirmació del Vice-Primer ministre turc Arinç, quan indica que hem de ser castes i no riure’ns en públic, perquè és incitació, perquè és haram i està prohibit per Al·là. Alerta, però, rieu-vos també de Sant Agustí, savi cristià-parenostre que està en el cel-- que afirmava que  “Les dones no han de ser il·luminades ni educades de cap manera. De fet, haurien d’ésser segregades, ja que són la causa d’insidioses i involuntàries ereccions en els hòmens sants”. Els hòmens turcs perden el cap pel riure, però en el cas dels cristians ni això necessiten per a ereccionar-se. Quanta debilitat corporal, i quanta incontinència verbal! 

I si Arinç es pregunta per les dones castes i sotmeses "¿Dónde están nuestras jóvenes, suavemente sonrojadas, bajando su cabeza y apartando la mirada cuando se les mira a los ojos, volviéndose un símbolo de castidad?" pot buscar resposta en la paraula del filòsof, que també brega per una dona així: "La primera i més important qualitat d'una dona és la dolçor (...) Ha d'aprendre a sotmetre's sense queixar-se al tractament injust i les ofenses del seu marit.", Rousseau el 1762.

Sembla que també és haram l’ús del mòbil, perquè les dones xarren i xarren sense sentit. Per això, un últim consell, useu el mòbil per a comentar les paraules del turc i per a recordar la trama de la famosa novel·la d’Umberto Eco  El nom de la rosa, que narra els assessinats en un monestir benedictí al segle XIV provocats per l’intent d’amagar un suposat tractat d’Aristòtil sobre el riure.

Vos deixe les paraules que intercanvien el protagonista, Guillem, i l’autor dels crim, el monjo Jordi que volia impedir que el llibre circulara, en castellà perquè és la versió que tinc:

“ --Pero ahora dime... ¿por qué? ¿Por qué quisiste proteger este libro más que tantos otros?...por las páginas de este libro llegaste al crimen....

--- ...Cada palabra del Filósofo...ha trastocado la imagen del mundo. Però aún no habia llegado a trastocar la imagen de Dios....

--Però, ¿ por qué temes tanto a este discurso sobre la risa? No eliminas la risa eliminando el libro.

--No, sin duda...pero aquí, aquí.. se invierte la función de la risa, se la eleva a arte...La risa libera al aldeano del miedo al diablo..este libro podria enseñar que liberarse del miedo al diablo es un acto de sabiduria...de este libro podria surgir la nueva y destructiva aspiración a destruir la muerte a traves de la emancipación del miedo. ¿Y que seríamos nosotros, criaturas pecadoras, sin el miedo, tal vez el más propicio y afectuoso de los dones divinos?”

Fa temps que som sàvies i no li tenim por al diable, ni a déu, i que no necessitem el seu afecte, i vosaltres? Allibereu-vos,  rieu-vos! Si pot ser,  molt! Nosaltres ja ho hem fet.