Passa al contingut principal

Contra els nazis, encara: 70 anys sense Camps de concentració


Enguany no se’ns ha d’oblidar que es cumplixen 70 anys de l’alliberament de les víctimes de la crueldat dels nazis en els Camps de concentració. Tal dia com hui, però de l’any 1945 s’alliberava per les tropes soviètiques Auschwitz.

En maig farà 70 anys que alliberaren Ravensbrükc, que va ser el Camp de concentració de dones més gran ubicat en territori alemany, a només 90 km de Berlin. Allí es torturaren aproximadament 132.000 dones i criatures, 20.000 homes i 1.000 joves, que van ser deportades al camp de concentració entre el 1939 i 1945.  

Segons l’enllaç que podeu consultar el “camp de mort va tenir una altra particularitat. Allà van tenir lloc alguns dels experiments mèdics més terribles de la història dels camps nazis. El grup de les anomenades "conilles" el formava 74 noies poloneses a qui el doctor del camp, Karl Gebhardt, va sotmetre a terribles operacions i que van portar a la mort a moltes d'elles. Amb la vida d'aquelles noies salvava la seva pròpia i es rehabilitava davant del Führer”. Crueldat sobre crueldat. I encara més, perquè també hi deportaven les “dones fòra de la llei”, les àries que no seguien la “norma del Reich”, i cite “L'Uckermark era una secció especial del camp on ingressaven les anomendes associals, noies alemanyes, de raça ària ¿pura i escollida segons el nazisme- però que no complien els requisits nacionalsocialistes: filles de mare soltera o pare alcohòlic, noies que no es volien inscriure a les Joventuts Hitlerianes, lesbianes, joves que es negaven a deixar la ciutat per anar a treballar al camp... 

Virtudes Cuevas, una suecana exemplar, una dona valenta i compromesa, que mai no va oblidar ni les seues conviccions ni al seu poble va passar per Ravensbrück. Havia estudiat de mestra, però acaba cuidant ferits en Madrid. Ja en França,va col·laborar amb la Resistència, la van detindre i la van deportar. Com tantíssima gent, Virtudes deportada, fugida, sense papers, era una víctima més de la Ley de Responsabilidades Políticas de 9 de febrero de 1939.

He trobat, i llegit, les memòries de Mercedes Núñez Targa, amb una vida semblant a la de la suecana Virtudes Cueva. Una mala informació m’ha fet comprar-les i llegir-les en castellà, encara que el text original està en català. Però, és igual, en Destinada al crematorio, he escoltat amb nitidesa la veu de la bondat, de la dignitat, i he comprés el seu patiment. Reproduisc en castellà el final del llibre, que és un nou principi per a Mercedes, i també per a Virtudes i per a totes, i tots, nosaltres: “Tengo que vencer el miedo a volver a la vida normal, aprender otra vez, com una chiquilla pequeña, los gestos sencillos: pagar el alquiler, ir a la panaderia a comprar el pan, saludar a un vecino; salir del gueto moral, del “yo ya no soy como los demás”, “los que no han estado en los campos no nos pueden comprender”. Y no decirse nunca “yo ya he hecho bastante; ahora que los jóvenes...”, sino darse a la vida completamente, andar siempre al lado de los que van adelante...”


I nosaltres hem de véncer la por a recordar a totes les víctimes i també a parlar d’elles, amb normalitat, però amb contundència. I entre totes les víctimes les 90 dones republicanes que van sobreviure als Camps de concentració alemanys, i una suecana, Virtudes Cuevas. El seu record és la nostra memòria, perquè encara ara hem de declarar clarament i amb contundència que estem contra contra el feixisme, sempre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f