Passa al contingut principal

Caça major entre la Devesa, l’Albufera i la gola del Rei

Diana caçadora, Manola Roig




Entre l’Albufera i la Devesa, pasturaven camells durant l’edat mitjana i a més a més es podien trobar i caçar una llarga llista d’animals de terra i de ploma que ara ens sembla inventada i fantàstica: falcons, porcs senglars, francolins, llúdries, ascles, morells, polletes, roseta, serranet, siseta, tètol, fotja, i “toros braus, serpents criminoses. I més bèsties de ferocitat constatada. I cérvols, i llebres, i cabres salvatges. I encara més: fins i tot hi pasturaven camells”. L’enumeració l’he extreta del magnífic i poc conegut llibre L’Albufera de València, de Joan Fuster. Un llibre joia, per moltes raons. El llibre va ser imprés per primera vegada a Barcelona l’any 1970, i tan bon punt s’acabaren els 120 exemplars de què constava l’edició, desapareixeren. Jo n’he pogut vore un dels originals, però vosaltres haureu de llegir qualsevol de les versions de Bromera. I afegiré que  l’haurieu d’usar per a l’aula, si sou del ram.

El llibre de Fuster, tan rar com trobar camells pasturant per la Devesa, ho és perquè és l’únic “llibre bonic”—crec!— que va publicar l’autor. Millor dit que li va publicar La Rosa Vera una editorial creada l’any 1945 per fer “rellevant la il·lustració”, segons expliquen els protagonistes de la iniciativa. Contat o llegit —tant se val perquè no recorde per què ho sé— sembla que Fuster va conéixer l’obra de l’editor i a mig camí entre la proposta impertinent i l’extrema curiositat per fer una cosa diferent, li va suggerir a Jaume Pla “Que no farem algun llibret d’eixos teus?”, la cosa va quallar i mentre Pla fabricava els 120 gravats al burí—absolutament deliciosos—l’autor suecà construïa un text a mig camí entre l’erudició, la reflexió i la divulgació que mereix ser llibre de capçalera per a qui s’estima la llengua, la terra, la cultura i la ironia.

“Nos havem manat de paraula al feel cambrer nostre en Guillem Miró, de Burriana, que de continent retorn a la dita vila en lo terme de la qual són nostres camells, per trametre-los a la nostra Devesa de l’Albufera de València, car d’açà no troben bona pastura; per què us manam que de continent vos emparets d’ells, e que hajats un hom que contínuament los guard..”, la carta de “l’Aimador de la Gentilesa” tramesa al Batle General de València la podeu trobar al llibre, així com l’afirmació que explica per què dimonis pasturaven camells en l’Albufera. Qüestió per cert, que no pense desvetllar. Espavileu, que Fuster també és un clàssic ben modern i sembla que volem oblidar-ho.

I amb tant d’animal “major” ja podeu suposar que la caça existia, els poderosos baixaven fins Riola, Sollana o Sueca acaçant senglars. Poderosos que durant molts i molts anys van senyorejar muntanyàs, devesa i marjal, des de Joan II d’Aragó a Joan de Borja, Duc de Gandia i fill del Sant Pare Alexandre VI—ai, quan els papes tenien filles i fills coneguts!—; des de Jaume I, fins els Austries; des de Ferran d’Antequera a Don Manuel de Godoy, duc de l’Albufera i de Sueca. Just el lloc on segons la Crònica de Martí de Viciana—1564— “Porende muchas vezes los reyes  e grandes señores acostumbran algún tiempo del año yrse a holgar e recrear…” Vides regalades de poderosos, perquè n’hi havia d’altres que ja treballaven per ells. Caça major per a esbargiment d’uns quants varons marcats per la sang i la conxorxa.

Les dones no cacen, només caçava la grega Artemisa, Diana per a Roma, la deessa del bosc, de la lluna, portadora de la llum, acompanyada de gossos i amiga de cèrvols i ossos, de llebres i guatles. Una Artemisa que segons la mitologia ajuda amb diligència i efectivat a qui la necessita i també és ràpida i efectiva per al càstig. I sobretot ajuda sa mare i d’altres dones que fugen del poder del’home. Segurament perquè no tenia por de la nit, i de nit corria lliure per la naturalesa salvatge la van fer desaparéixer dels nostres models.


La caça per esport no l’entenc, massa crueldat innecessària, massa dolor. Ara bé, caçar per sobreviure, això ja són figues d’un altre paner. Diu Fuster “la caça ha estat sempre un recurs humà imprescindible: per ella hem aconseguit sobreviure, enmig de la caòtica ferocitat dels nostres germans de parc zoologic”. I tornant a l’Albufera i a la caça, tema de la digressió, m’imagine que les persones que vivien vora el llac havien de lliurar una dura batalla per sobreviure cada dia. Defugint les males condicions del salvatge territori, i les lleis, dels poderosos, que els ofegaven— cite de cap, però en algun moment fins i tot tallar canya es pagava amb la mort—, esquivant la vida salvatge i la no tan salvatge, feta de rates, per exemple. Per què vora marjal, prop de la Devesa, de la canya i de la séquia, com pots evitar l’enfrontament amb les rates? En Sueca en caçaven i en menjaven, mon pare assegurava haver-ho fet. No m’estranya. Si les rates conviuen amb la espècie humana des del Plistocé han tingut temps per a tot. Sembla que n’hi ha qui les ha domesticades, també, i la rata ha mostrat ser un animal intel·ligent i capaç de deixar-se guiar per una persona. Però, ai, matar una rata, això ja demana més habilitat i concurrència!

Des de fa poc visc més prop de la naturalesa, bé que domesticada, que de la ciutat i les rates de camp en formen part de la meua la rutina. Per a mi, el canvi ha sigut positiu, però estrany. Ambigu. Han entrat a formar part de la meua vida un gos rater, però mestís, i una gata negra poc amiga de les visites, ni un ni l’altra amb pedigrí.Tots dos animals, convenientment esterilitzats per poder entrar en una casa. He observat la gata caçar ratolins, pardalets i un conill, jugar amb ells, matar-los i menjar-se’ls. I la meua ànima urbana ha patit. M’he hagut d’enfrontar a una invasió de formigues que volien viure en el meu rebost, i la meua ànima urbana ha patit. No obstant, fa ben poc vaig vore el gosset, la gata i dos humans caçant una rateta que havia pres casa nostra pel seu nou cau, i la meua ànima urbana s’ha transformat, per un moment, en l’Artemisa caçadora.


Vore la gata atrapar amb la rapidesa d’un llamp la rateta, i passar-se-la d’urpa a urpa, vore’ls tots dos, gos i gata, seguir el rastre, fatejar, la rateta en companyia dels amos; vore el gos, actuant coordinadament amb nosaltres, sentir la nostra excitació per la descoberta de l’enemiga i la persecució, i, finalment, vore el gosset, de qui sempre hem dubtat, matar la rateta d’un mos certer, m’ha convertit per un moment en aquella Artemisa de naturalesa salvatge, no domesticada. I gràcies als meus animals, la meua ànima urbana s’ha alliberat. Imagineu com de necessària seria la caça per sobreviure entre porcs senglars, cérvols o cabres salvatges, si la Devesa i l’Albufera conservaren el seu estat natural? El de “selva”, segons Fuster “ Més o menys, com les selves d’Àsia, d’Àfrica, d’Amèrica o d’Oceania”. Dels camells, ni en parlem!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Les flors de Mercé Rodoreda per al Dia Mundial de la poesia 2012

L’any 1981-ai!- vaig descobrir uns escrits de Mercé Rodoreda que sempre m’han acompanyat i que he llegit i rellegit i rellegit...i encara ara m’emocionen, m’omplen, em sorprenen i m’emocionen.I només puc dir, que si els crítics diuen que això és prosa, a mi em sembla poesia. He llegit que les Flors de debò, li van costar a l’autora”una eternitat” d’escriure, les construïa a poc a poc, les destil·lava i després les va deixar amagades en un calaix durant molt de temps. A mi m’han acompanyat mitja vida i espere que em duren l’altra meitat.
Viatges i flors, és un dels meus llibres més estimats, veig l’escriptora autodidacta popular, veig la periodista i l’esperit d’aventura, veig la tendresa i la distància, i la desesperança i l’exili, i l’amargura de la guerra i la soledat i la fragmentació. Però també veig l’esperança i la poesia i el joc.  Us he triat breus fragments de les flors perquè quedeu enganxades com jo a la seua contemplació.













Flor Boja És molt enganxosa i molt perillosa....No és…

Contem històries de dones d'ací, a la Plaça del Llibre

Amb 400 paraules de prosa senzilla, emotiva i divertida, 4 ratlles i dos tintes hem contat i dibuixat les històries de 22 dones com Concha Alós, Celia Amorós, Cecilia Bartolomé, Lucrècia Borja, Margarida Borràs, Maria Cambrils, Patricia Campos, Ascensión Chirivella, Beatriu Civera, Susi Díaz, Victoria Fernández, Lola Gaos, Ana Belén Giner, Matilde Gras, Hortensia Herrero, Guillermina Medrano, Núria Oliver, Teresa Oller, Esperança Ramos, Carmelina Sánchez-Cutillas, Soledad Sevilla i Maruja Tomàs. 

Tenim encara moltes històries que contar, perquè el talent de les valencianes no s’acaba mai. Saben que en el futur ens comunicarem amb el pensament, que jugar a raspall, galotxa, futbol o pilotar avions és cosa de xiques. Dominen les paraules, els sabors, les melodies populars, la llum i el color buscant la veu d’un poble, el sabor renovat o l’emoció que s’hi amaga. Comparteixen amb nosaltres la bellesa i la poesia. Són sàvies, valentes i treballadores incansables. Tomben murs i obren portes,…

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil.
Recordem les mortes i consolem les vives.
Diu Rosa Leveroni
Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!...
Afegeix Clementina Arderiu
Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc.
Alerta Maria Àngels Anglada
Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en fieu, per sota  les fràgils aparances tenim un cor salvatge  i estranys senyors servim                              -ja ho e…